La barbàrie comesa a Gaza sacseja la Mostra de Venècia

Hind Rajab tenia només cinc anys quan va passar a formar part dels més de 18.000 nens assassinats durant el genocidi que Israel comet actualment a Gaza. El 29 de gener del 2024, la nena viatjava en un cotxe amb sis dels seus oncles i cosins quan el vehicle va començar a ser cosit a trets pels tancs israelians; poc després, tots excepte ella eren cadàvers. Durant les hores posteriors, el centre d’emergències de la Mitja Lluna Roja va intentar obtenir autorització de l’Exèrcit israelià per rescatar-la, però no va ser possible: a les 19.30 hores d’aquella tarda es va perdre tot contacte amb ella, després que una ambulància enviada en la seva cerca fos bombardejada a escassos metres del lloc.

Ara, la nova pel·lícula de la directora tunisiana Kaouther Ben Hania, The voice of Hind Rajab, explica la seva història des de la perspectiva dels quatre voluntaris de l’oenagé que es van enfrontar a murs i murs de burocràcia en el seu intent d’enviar ajuda. És una pel·lícula entregada en cos i ànima a envoltar l’espectador en una sensació asfixiant d’impotència i indignació, i que no dubta a utilitzar totes les eines a la seva disposició per aconseguir-ho. La seva contundent eficàcia en aquest sentit garanteix sens dubte que serà un dels títols que figurin en el palmarès de la Mostra dissabte, i probablement ho farà en una posició de privilegi.

"Nosaltres ens preguntem: ¿és que no és suficient? Prou matances massives, gana, deshumanització, destrucció i ocupació", afirmen els responsables de The voice of Hind Rajab en el comunicat que ahir van llegir en la seva trobada amb la premsa. "Aquesta pel·lícula no és una opinió ni una fantasia. Està ancorada en la veritat, i carrega amb el pes de tot un poble".

Per recrear aquesta veritat, Ben Hania fa servir una hibridació de documental i ficció similar a la que ja va utilitzar a Cuatro hijas (2023), sobre la radicalització religiosa en el si d’una família; aquí, en concret, se serveix del voltant dels 70 minuts de converses telefòniques que al seu dia van ser gravades entre Hind i els voluntaris. En la majoria de les escenes, els actors utilitzen les mateixes paraules que les persones reals a qui donen vida van dir en el seu moment per interactuar amb la veritable veu de la nena –"Salveu-me, sisplau" i "m’estic morint" són algunes de les paraules que la sentim pronunciar–, i en alguns plans les imatges dels actors estan juxtaposades amb les dels seus models.

Rodada íntegrament a les oficines de la Mitja Lluna Roja, la pel·lícula aconsegueix generar una atmosfera anguniosa a mesura que els preciosos minuts d’inacció continuen passant, i ens fa partícips de la frustració que els voluntaris senten a causa de la distància que els separa de la petita. En el procés, resulta inevitablement devastadora.

L’ús de les esmentades gravacions és el que aporta a The voice of Hind Rajab bona part d’aquest poder esquinçador, però també planteja interrogants d’índole ètica malgrat que la pel·lícula va ser produïda amb el suport de la mare de Hind. En la seva defensa s’ha de dir que, encara que apel·la a les emocions de l’espectador durant tot el seu metratge, majoritàriament esquiva la manipulació; només en els seus últims 10 minuts, quan s’hi mostren imatges reals de l’atac a l’ambulància i al cotxe en el qual la nena va quedar atrapada, Ben Hania sembla traspassar una línia.

Si se li pregunta sobre això, probablement respondrà que la fi justifica els mitjans. "La veritable pregunta és: ¿com hem permès que una nena supliqués per la seva vida? Ningú podrà viure en pau mentre un sol nen es vegi obligat a pregar per sobreviure", va dir ahir la directora, abans de deixar clar que l’objectiu de la pel·lícula és aconseguir "que la veu de Hind ressoni per tot el món, i que ens recordi el silenci que s’ha construït al voltant de Gaza". Impossible rebatre els seus arguments.

L’ocàs d’una diva

Notícies relacionades

Tornada al “cole” dels teatres de Barcelona: les obres que cal veure en aquest inici de temporada

Els Premis Goya 2026 se celebraran a Barcelona el 28 de febrer

A la seva nova pel·lícula, que també competeix aquest any pel Lleó d’Or i que té moltes menys possibilitats de guanyar-lo que The voice of Hind Rajab, l’italià Pietro Marcello torna a recrear un fragment d’una vida per reflexionar sobre els orígens del feixisme al seu país tot i que, això sí, de manera molt menys incontestable que en la que fins ara és la seva obra més aclamada, Martin Eden (2019).

En concret, Duse contempla l’actriu teatral Eleonora Duse en els últims compassos de la seva vida, enfrontada a la ruïna econòmica, el menyspreu del públic i la malaltia en la seva recerca de refugi sobre l’escenari. "No he volgut fer una biografia –matisa Marcello–. M’interessava retratar l’ànima de Duse en una època de grans convulsions històriques per explorar temes que m’interessen: d’una banda, el paper de l’artista davant tragèdies com la guerra, la pobresa i el dolor; d’una altra, les diferents facetes de la relació entre l’art i el poder". Duse es nega a justificar la rendida adulació que dedica al seu protagonista, per la qual cosa no resulta fàcil empatitzar amb els seus aires de diva i el seu compromís fanàtic a favor del seu art. A aquesta distància amb el personatge hi contribueix l’histrionisme que a la seva pell malgasta l’actriu Valeria Bruni-Tedeschi, que sens dubte té sentit narratiu però que no per això resulta més fàcilment suportable.