Astroworld, 2021, malson al parc d’atraccions

Astroworld és, segons a qui l’hi preguntin, un antic parc d’atraccions de Houston (EUA) desmantellat el 2005; el títol del tercer disc de Travis Scott, o bé la raó per la qual el raper nord-americà, fill pròdig i orgull local fins abans d’ahir, no actua a la seva ciutat des de l’any 2021. Perquè Astroworld és també, o sobretot, sinònim de tragèdia i malson. Deu morts, un dels quals un nen de tan sols 9 anys, i centenars de ferits en un dels festivals més tràgics i desastrosos de la història recent. 70 minuts a Astroworld: el compte enrere de la tragèdia, va titular Associated Press. El desastre d’Astroworld revifa els temors sobre la seguretat als festivals de música, va alertar The New York Times. ¿El cop de gràcia? Al seu antic barri, els veïns es pregunten si Travis Scott continua sent un heroi, es podia llegir a The Washington Post.

Darrere de tots els titulars, el mateix moment i idèntic lloc: el 5 de novembre del 2021 a l’NRG Park. La primera nit, també l’última, de la tercera edició de l’Astroworld, el gran regal de Travis Scott a la seva ciutat natal. Un festival que va néixer el 2018 com a evocació nostàlgica de la infància del raper al parc d’atraccions Six Flags AstroWorld, va fer l’estirada el 2019 amb un cartell que va obrir pla per acollir tant Rosalía com Marilyn Manson i, després de la forçosa aturada pandèmica del 2020, va renéixer en gran el 2021. Dues nits, 100.000 entrades esgotades en mitja hora i un cartell estel·lar coronat per Bad Bunny, Tame Impala, SZA, Earth Wind & Fire i, és clar, el mateix Scott. Tot a punt per a un altre bany de masses dels que creen afició. El raper, que estrenava aliança amb la totpoderosa promotora Live Nation, jugava a casa després de gairebé dos anys, així que n’hi havia ganes.

Per si de cas l’eufòria flaquejava, l’organització es va encarregar de caldejar els ànims promocionant el festival amb imatges de multituds embogides, joves corrents i tanques atropellades durant l’edició del 2019. Un elogi del caos que es va traduir, era d’esperar, en una ració encara més gran d’anarquia i desordre: quan es van obrir les portes del recinte, centenars de joves van irrompre en estampida arrasant al seu pas tanques, torns d’accés i vigilants de seguretat. L’entrada, en efecte, va ser un colador: gent a paletades, seguretat insuficient i una fatal premonició del que vindria. A Fiasco total: la tragedia de Astroworld, documental que Netflix va estrenar al juny, un dels vigilants reconeix que la planificació va ser nul·la. L’única indicació que van rebre, poques hores abans d’obrir portes, va ser que hi anessin vestits completament de negre. Res més. "Van perdre el control dels accessos, va ser un caos aclaparador", assegura a la cinta un portaveu de la policia de Houston.

El festival, malgrat tot, va arrencar segons el previst. Entusiasme postpandèmic, cues demencials als llocs de marxandatge i tots pendents de l’autor de Hell of a night, l’actuació del qual estava programada a primera hora de la nit en un escenari en què no havia actuat ningú en tot el dia. Tampoc hi havia prevista cap altra actuació a la mateixa hora, cosa que va provocar que tothom es mogués al mateix temps i en la mateixa direcció. Ningú va creure que allò podria ser un problema, així que a les nou en punt Scott va emergir d’un salt entre flamarades i dentades rítmiques cantant Escape plan. Al cap de pocs minuts, atroç ironia, ja va quedar clar que si alguna cosa faltava era precisament un pla.

La multitud, amuntegada al flanc esquerre de l’escenari, va començar a masegar-se cada vegada més i el públic de Scott, ja per si mateix fervorós i salvatge –no se’ls anomena ragers per casualitat– es va transformar en un remolí humà que va començar a engolir cossos. Hi va haver caigudes, persones aixafades i seriosos problemes per respirar. "Només recordo haver pensat: ‘No caiguis perquè no t’aixecaràs’", explica una de les assistents. Sobre l’escenari, el concert seguia com si res, però a la pista se sentien crits esgarrifosos demanant ajuda. La policia i els serveis d’urgències van rebre unes quantes trucades d’assistents alertant del que estava passant, però es va trigar més d’una hora a decidir donar el concert per acabat.

El documental, poc apte per a aprensius, reprodueix la sensació d’aclaparament i asfíxia que va viure bona part del públic i la impotència d’uns paramèdics que no donaven l’abast. També revela que els organitzadors estaven al corrent del que passava i eren conscients de la magnitud del problema, tal com demostra un missatge que un representant de Live Nation va enviar a l’enginyer de so, un dels pocs que podia parlar amb el raper durant l’actuació. "Tenim quatre reanimacions cardiopulmonars actives. Dos probablement estan morts. És molt, molt greu. Hi ha més víctimes per aixafament de les que he vist en els meus 25 anys de carrera", li va escriure.

Notícies relacionades

La sort diferent de Dickinson i Kafka

Anderson i Coen, entre les pròximes estrenes de cine

Els efectes de les drogues

Van morir deu persones per asfíxia per compressió, però podrien haver sigut moltes més. Es va intentar culpar-ne els efectes de les drogues que suposadament un desconegut havi injectat al públic amb xeringues, però tots els experts en seguretat van concloure que la tragèdia va ser conseqüència directa d’una planificació desastrosa i una lentitud exasperant en la presa de decisions.