Lezhneva enamora amb Vivaldi

L’encarregada de donar vida a una vetllada que feia un gir al repertori del primer settecento era Julia Lezhneva, entronada per virtuosisme i amplitud de mires, com a hereva de Cecilia Bartoli, en altre temps reina del cant barroc.

La mezzo romana va construir una gran carrera gràcies a grans projectes discogràfics, ja que va viure les raneres de la glòria de la indústria. La soprano russa grava molt menys i s’ha d’imposar en escena, tot i que amb armes similars: talent per al cant florit, vocalitat educada al mil·límetre i una projecció suficient en aquest repertori.

El programa va estar dedicat en la seva totalitat al Vivaldi operista que per fi es dona a conèixer. Acompanyada per aquests mestres beneïts que conformen Il Giardino Armonico capitanejat per un expert com Giovanni Antonini, la cantant es va moure amb comoditat en les dificilíssimes àries seleccionades, tant en les més virtuoses com en les contemplatives.

Va sorprendre el seu control de l’aire, capaç de dosificar-lo a voluntat a la recerca d’un fraseig amb l’expressivitat i els ornaments justos que requereixen el personatge a qui dona vida en cada fragment. Ja des del començament, amb aquesta impossible Destino avaro, de l’òpera La fida ninfa, va impressionar pel seu absolut domini, igual com a Gelosia, d ’Ottone in Villa, a Alma oppressa, també de La fida ninfa, i a l’espectacular Siam navi all’onde algenti, de L’olimpiade.

Llargs pianissimos

Notícies relacionades

Scarpetta salta del ‘best-seller’ a l’‘streaming’

Un dels grans escriptors peruans

La línia de cant més melancòlica, amb llargs pianissimos, va arribar a la seva cota màxima mostrant caràcter i adequades variacions a Sposa son dissprezzata, de Bajazet, a Gelido in ogni vena, d’Il Farnace, i a Zeffiretti che sussurate, d’Ercole sul Termodonte. El summum arribaria al final de la nit, amb Anche il mar, de Bajazet, un repte que només superen les més grans.

Il Giardino Armonico va mostrar la seva sapiència amb una simfonia operística i tres deliciosos concerti grossi per a diferents plantilles, mostrant altres facetes de la inventiva del creador de les populars Quatre estacions. Després d’una llarga ovació, ja com a propines, es va escoltar una espectacular Agitata da due venti abans d’una sentida Lascia la spina de Händel, trencant amb ella l’encanteri vivaldià.