La pel·lícula que va salvar la comunitat ‘queer’

També és, de llarg, la que més temps s’ha mantingut a la cartellera en tota la història: a Nova York, on va començar a fer història, s’ha projectat des de 1976 fins avui de manera ininterrompuda –o gairebé, per culpa de la pandèmia–, i ho continua fent el primer i el tercer dissabte de cada mes per a alegria d’espectadors vestits amb cotilles i mitges de reixeta esquinçades que canten i ballen al ritme de la pel·lícula com si assistissin a una missa perversa.

L’origen de la pel·lícula està en l’obra musical creada per Richard O’Brien el 1973 a tall de paròdia del cine de ciència-ficció i terror gòtic de sèrie B. També s’inspira tant en el glam-rock com en les seves pròpies lluites amb la identitat sexual. L’obra va obtenir un èxit rotund a tot arreu on es va representar, de manera que no hi va haver cap dubte sobre la conveniència o no d’adaptar-la al cine. Estrenada originalment el 14 d’agost de 1975 a Londres i un mes després a Los Angeles, The Rocky Horror Picture Show no va aconseguir, però, captar l’atenció del públic. Així, la productora Twentieth Century Fox va assumir el fracàs i la va retirar immediatament de circulació.

Tot va canviar quan, considerant l’inesperat èxit que tenien llavors les sessions nocturnes de títols com Pink Flamingos (1972) i Reefer Madness (1936), un executiu de la companyia va convèncer els seus caps que The Rocky Horror Picture Show s’havia de reestrenar d’una manera semblant. A partir de l’abril de 1976, projectada setmanalment a mitjanit, es va convertir ràpidament en l’objecte d’una veneració febril.

Botswick i Susan Sarandon

Dirigida per Jim Sharman, explica la història d’una parella que s’acaben de prometre, el Brad i la Janet –Barry Botswick i Susan Sarandon– i que tenen una avaria al cotxe enmig d’una nit plujosa. Buscant ajuda, es refugien en un misteriós castell on viu el doctor Frank-N-Furter –vestit amb talons de plataforma, tirants i no gaire cosa més– juntament amb una estranya col·lecció de servents i convidats. Tan bon punt hi entren els despullen, i passen la resta de la pel·lícula en roba interior. Al llarg de la nit han de fer front a nombroses transgressions sexuals i socials a les quals s’han d’adaptar, fins que finalment fugen del castell mig morts.

Diu la llegenda que en una de les primeres projeccions a Nova York, durant l’escena en què la Janet es posa un diari al cap per protegir-se de la pluja, algú va cridar a la pantalla: "¡Compra’t un paraigua, garrepa de merda!", i que va ser llavors quan la manera com els fans interactuaven amb la pel·lícula va canviar per sempre.

Ballant als passadissos

A partir d’aleshores, en cada projecció, el públic esperava el moment perfecte per cridar ocurrències i comentaris divertits amb l’esperança de fer riure els altres espectadors. Ben aviat, els fans van començar a portar al cine attrezzo per exhibir durant certes escenes, i tirar a la pantalla arròs, paper higiènic o frànkfurts.

Molts assistents ballaven als passadissos i n’hi havia que fins i tot s’acostaven a la pantalla disfressats del personatge que en aquell moment hi sortia projectat i feien play back com si fossin els mateixos actors. Al final les projeccions nocturnes es van estendre per tot el país i més endavant cap a diferents llocs del món.

¿Què té The Rocky Horror Picture Show que va arribar a tenir un èxit tan increïble? Al cap i a la fi, és ben lluny d’assemblar-se gens al que acostumem a considerar un èxit artístic. El guió és absurd, la narració no té cap mena de sentit i els valors de producció que representa són deliberadament barats. ¿Com és que es va convertir en un fenomen cultural? Sens dubte, una de les seves grans cartes és la icònica interpretació de Tim Curry en la pell del llibertí alienígena reconvertit en científic boig, Frank-N-Furter, una barreja entre Ivan el Terrible, Freddie Mercury i Cruella de Vil.

De tota manera, si la pel·lícula es va guanyar un lloc privilegiat en la cultura pop és sobretot perquè les projeccions de mitjanit van començar en un temps i un lloc en què els inadaptats i els rarots eren acceptats i, sobretot, en què els drets dels homosexuals començaven a tenir veu. Especialment per als que pertanyien al col·lectiu LGBTI, aquelles reunions proporcionaven un espai on podien ser ells mateixos i celebrar una història que parlava de l’alliberament sexual, de la fluïdesa de gènere i del pansexualisme. Al seu laboratori, Frank-N-Furter –el nom del qual al·ludeix a un tipus de salsitxa i, per tant, funciona com a símbol fàl·lic– crea el Rocky, l’amant masculí perfecte, en un tanc de vidre fumat amb els colors de l’arc de Sant Martí a tall de referència clara a la bandera que feia servir la comunitat queer des de començaments dels anys 70.

Traspassar els límits

Notícies relacionades

‘El día del Watusi’: la gran novel·la de la Barcelona de la Transició, de l’A a la Z

El viatge interior de Mèxic

Una bona part de la mítica relacionada amb The Rocky Horror Picture Show, és veritat, no ha envellit precisament bé. Tot i que encara es continua fent, allò de cridar "¡puta!" cada vegada que la Janet apareix a la pantalla ja no està ben vist, i la lletra d’una de les cançons més icòniques de la banda sonora, Sweet Transvestite –"tan sols soc un dolç travesti de Transsexual, Transsilvània"–, és considerada ofensiva en alguns sectors de la comunitat trans.

Així mateix, al llarg de tota la pel·lícula, el Frank comet violacions i actes de canibalisme, i hi ha gent que considera que, vistes avui, les seves accions reforcen estereotips nocius d’acord amb els quals els homosexuals són depredadors sexuals. En qualsevol cas, val la pena que es continuï considerant com una de les pel·lícules que d’una manera més decidida ha traspassat els límits del que és acceptable en el cine i que ha lluitat contra restriccions i actituds retrògrades i intolerants. I amb això n’hi ha prou perquè avui dia, mig segle després d’estrenar-se, sigui gairebé igual de rellevant que ho va ser el primer dia.