El viatge interior de Mèxic

Vaig venir a Mèxic buscant les nits, l’escriptura de Gabo. I allà hi ha, feta història, les pàgines de Cent anys de solitud, la seva pròpia soledat, el llegendari silenci de l’escriptor. En els arbres de casa seva, a la cuina tranquil·la on l’imagino assegut, buscant en els celatges la següent frase, això és el que va voler Gabo per no ser importunat: una màquina d’escriure, els peus descalços, aquest silenci.

Al voltant, imagino on és el refrigerador, un estenedor per als dies en què el Déu de la pluja trepida sobre Mèxic i tot ha de ser protegit com si el món et caigués al damunt. Més enllà, per on es va al pati d’arbres on ell meditava després de jornades plenes de la passió per buscar el que li va explicar el seu avi, hi ha una màquina d’escriure vella, preciosa i gran, que simula ser aquella amb què ell, sobre el mateix tauler, va escriure Cent anys de solitud com si expliqués un somni.

El vaig imaginar aquests dies a Cartagena de Indias quan va veure entrar en una sala d’acadèmics Bill Clinton, a qui havia portat anys enrere un missatge de Fidel Castro. El món aquell de savis de la llengua es va aixecar a aplaudir i ell ho va fer com si no estigués al corrent de qui era el pelegrí que de sobte inundava de mans el pati de butaques. Era el 2005 i Gabo no tenia ganes de ser en un altre lloc que a la seva casa de Cartagena, o al bressol que encara s’entreveu a la part de ruïnes que es conserva davant els enormes arbres de la seva casa natal a Aracataca. Per aquí, lluny d’aquest escriptori, hi ha el traster de la bugaderia, que ara és una successió de cartells que recorden actes, gestos, entre els quals s’entreveu la figura del més simpàtic i ocurrent dels escriptors mexicans, Jorge de Ibargüengoitia, autor d’Instrucciones para vivir en México que va morir el novembre de 1983 en un accident d’avió.

La casa que usurpo

Aquesta on ara usurpo un lloc és una casa adequada per a un home que escriu. Gabo la va rebre d’un benefactor que va esperar per ell, pel final de la seva escriptura, per cobrar els mesos acumulats. A baix, l’entrada, i a dalt, hi ha, com relíquies dels seus somnis, les cartes sense remitent ni papers que poden endevinar-se en la breu successió de les parets. La quietud d’aquí a dalt, on jo escric, sembla complir un mandat de Gabo: només es pot dir el que mana el passat si en el present no hi ha més soroll que la teva pròpia respiració, o res. Va buscar aquest so anant al sud de Mèxic mentre viatjava a les platges on la seva dona i els seus fills anirien de vacances. Va fer un cop de volant i va tornar al seu poble de naixement, on ja no tornaria, traslladat ara al seu escriptori a La Loma, 19.

Tot just arribar a aquesta zona del sud de Mèxic i pensar en el que l’esperava en aquell escriptori va exclamar, o si més no això és el que diuen: "D’aquí no passa. Ja tinc el llibre". Mercedes els va dir als nois que allò del pare era de força major, mentre ell patia la ràbia dels nois i encoratjava en la seva ment la raó de ser del seu extraviament: el llibre, el feliç llibre.

Notícies relacionades

‘El día del Watusi’: la gran novel·la de la Barcelona de la Transició, de l’A a la Z

La pel·lícula que va salvar la comunitat ‘queer’

Així que es va fer a una altra classe d’amor i va viatjar de seguida a la literatura. Va buscar entre els llocs d’aquesta bellesa de flors i de silencis el més lúgubre de la casa, com per no distreure’s sinó amb la boira dels seus somnis. Va decidir que així escriuria millor la història que li venia per l’aire des d’Aracataca. El seu germà Eligio (que també es deia Gabriel) explica en un llibre memorable (Tras las llaves de Melquiades), aquells dies de passió que van ser el principi d’aquesta epifania que va posar en suspens, quan va ser públic, els que ja van buscar el misteri com un regal de la literatura del segle XX. Aquesta casa estava feta per a ell. Al voltant s’esvalotaven els nois i Mercedes Barcha, la mare, ho esmorteïa tot, fins i tot les trucades d’urgència. Gabo es posava la mà al front, la meditació atenuava la seva pressa mentre buscava el final d’un capítol o el sentit d’un adjectiu. Em diuen que en ocasions ell s’aixecava del somni d’escriure i s’entregava a un passeig pel que ara continua sent el més bonic jardí dels voltants.

Ara que soc aquí, el veig en la seva tercera edat, tan lluny d’aquests arbres i també de les paraules que llavors li van sortir tan ferotges, plenes de la imaginació que va titular, a la fi, com qui crida des del seu seient el nom del seu avi: Cent anys de solitud.