Blackpink, el k-pop més ultraprocessat

El k-pop és aquest gènere sud-coreà assenyalat com a paradigma de l’artefacte de laboratori, una (relativa) acusació que sembla importar molt poc al creixent públic que acumula a escala global. Aquest Deadline world tour porta Blackpink de Seül a Toronto, i de Los Angeles a Hong Kong, amb només quatre places europees: Londres (dos concerts), París (dos més), Milà i Barcelona (un a cada una). Estem davant l’estrena, aquest dissabte, de l’Estadi Olímpic en el k-pop, un codi musical (i alguna cosa més) que porta en el seu ADN l’afany per conquerir mercats i fer de les seves cançons irresistibles cadenes de ganxos sonors i rítmics per generar balls i compartir-los en TikTok. Material a què Blackpink afegeix la seva empremta, literatura enfortidora en clau girl power. Les noies arriben a Barcelona dues setmanes després que, a Madrid, els nois, els seus compatriotes Stray Kids, es marquessin un altre punt a l’estadi Metropolitano.

La tercera onada

Blackpink és una criatura creada per YG Entertainment, escuderia corresponsable de la primera onada del k-pop, anys 90, i que el 2010 va llançar una convocatòria per a la creació d’un grup femení. Elles tenien entre 13 i 15 anys quan van pujar al tren. Des d’allà fins al seu debut, el 2016, van participar d’un competitiu procés d’ensinistrament en cant i ball, amb dietes i mode de vida sota la lupa i fins i tot relacions restringides. "Allò era com una pel·lícula survival sense càmeres", ha declarat Jennie. Bé, parlem del país d’El juego del calamar.

La seva generació, la tercera del k-pop, va desbordar el consum domèstic i asiàtic per projectar-se a la resta del món, occidentalitzant el seu so i imatge, i potenciant els duets estratègics: Blackpink ha gravat amb Selena Gómez, Dua Lipa, Lady Gaga i Cardi B. Totes quatre parlen un anglès fluid, dues d’elles (Rosé i Jennie) tenen arrels i vivències repartides entre Nova Zelanda i Austràlia, i la multilingüe Lisa és tailandesa i el seu padrastre és suís. Jisoo és la més coreana del quadre. En el seu repertori, l’anglès ha anat guanyant pes, com en la seva nova cançó Jump, suposada avançada del seu tercer àlbum, on el coreà es limita a algunes paraules que esquitxen el pont previ a la tornada.

A Jump es posen maques: "No soc tan fàcil de domar", "sota aquests llums, les meves llàgrimes es converteixen en gel, vine amb mi, et portaré ben amunt"..., llisquen sobre bases electròniques que miren, per moments, a l’eurodance dels 90. La lírica va en la seva línia de ties dures, que modelen el retrat de l’adorable donzella asiàtica supercute i hi afegeixen algunes arestes i una mica de foscor. I consciència feminista: en la cançó que obre els xous d’aquesta gira, Kill this love, senyalitzen els amors tòxics, i el repertori reserva declaracions a favor de la determinació personal en peces com ara Pretty savage i Boombayah. A Blackpink es juga amb el contrast: el rosa i el negre, la dolçor i el misteri, l’encant i el caràcter.

Dosificar l’exposició

Una equació minuciosament elaborada des dels seus inicis, a càrrec d’amplíssims equips de compositors i productors (fins a 12 noms a Jump, Diplo entre ells). Blackpink ve d’un període de projectes en solitari dels seus quatre integrants, un testatge del que podria passar. Allà hi va haver el duet de Lisa amb Rosalía a New woman. Dosificar l’exposició i no cremar ídols abans de temps forma part del modus operandi del k-pop. Per matar l’espera hi ha les copioses línies de marxandatge (motxilles, coixins, llums amb forma de cor, vinils amb portades alternatives), tot i que compte amb passar-se: fa tres anys, les fans van advertir amb plantar-se, amb l’eslògan No music, no money (‘Si no hi ha música, no hi ha diners’).

Aquesta gira amb aspecte de passeig militar apunta a ser l’apoteosi del seu cànon pop híbrid i visual: fagocitació de pistes bubblegum, techno, hip-hop i r’n’b, dinàmiques invasives, riques en girs bruscos i seccions perquè cada integrant tingui la seva seqüència de focus i que donin peu a coreografies. Rosé i Jisoo tendeixen a la melodia i Jennie i Lisa, al rap. Els seus himnes no rauen tant en tornades emocionants com en gags d’impacte, efectistes drops electrònics, cop de volant d’EDM que conviden al ball. Juguen amb la fonètica i els xiulen les onomatopeies: "ra-ta-ta-ta" (Pink venom), "ba-dona-bing ba-dona-boom boom boom" (How you like that), "ddu-du, ddu-du" (en la cançó titulada així).

Premi pel sacrifici

Notícies relacionades

K-pop imperial, gairebé maquiavèl·lic

Sweeney, la ‘Taylor Switf’ republicana

Davant el clixé dels artistes que afirmen que la seva proposta discogràfica "no és premeditada" (com si pensar molt les coses fos dolent), Blackpink presumeix del contrari: això seu no és que sigui molt calculat, sinó que sembla fer gala dels seus engranatges implacables, de la seva naturalesa de Frankenstein col·laboratiu, fet de sang, suor i llàgrimes. El seu fandom sap del dur entrenament que les ha portat fins aquí, i el premia.

Tot i que des del mateix k-pop hi pot haver objeccions. "Elles són el més ultraprocessat d’un gènere que ja per si mateix ho és", diu Savina Muros, periodista i seguidora catalana del k-pop de primera hora, una dècada enrere, amb una passió que la va portar a estudiar coreà (té el grau B1) i que va traçar el fenomen en la seva TFG de Comunicació. "No componen les seves cançons, a diferència de BTS. Els seus equips els fan els temes, i cada vegada donen més tralla i menys melodia. Van néixer per exportar-se més enllà d’Àsia, a diferència de Twice, grup també femení que conserva més l’essència coreana", observa amb cert ànim crític. Un reflex que el k-pop ja s’ha fet més gran, s’ha expandit i obert camins dispars, dels quals Blackpink representa avui l’autopista central.