Paloma Ruiz-Picasso: "Vaig entendre ben aviat, de nena, que el meu pare era com una estrella del rock"

Vostè ha sigut la impulsora de l’exposició Créixer entre dos artistes. ¿Per què ara?

Fa dos anys la meva mare va morir. Només tres mesos després ho va fer el Claude, el meu germà. Va ser dur. Jo veia que anava a perdre’ls tots dos, però no sabia ben bé a qui dels dos abans. Va ser complicat i molt angoixant. No només el fet de perdre’ls, sinó haver de gestionar la pèrdua de l’altre entre tots dos. L’exposició és un homenatge als tres: la meva mare, el meu pare i el meu germà.

És com una carta d’amor a "la infància encantada» a La Galloise, la casa de Vallauris, al sud de França, on van viure fins que el seu pare i la seva mare es van separar el 1953. ¿Com van ser aquells anys?

Els meus pares es van separar quan jo tenia 4 anys. Tinc records de quan era molt petita, del meu pare i de la meva mare, però dels dos junts no. Ells mai van parlar malament l’un de l’altre. I això és un regal que tots els pares que es divorcien haurien de tenir al cap. Sé que soc molt afortunada perquè molts fills escolten el pare queixar-se de la mare o la mare que es queixa del pare, i això el Claude i jo mai ho vam haver de patir.

¿Quina vida portaven de nens?

Dues vides bastant similars perquè els dos, la meva mare i el meu pare, eren pintors, artistes. El meu pare tenia més mitjans, però tot i així sempre va portar una vida molt simple. Que tingués un castell no significa que visquéssim com ducs o princeses. Hi havia una coherència entre les dues vides i passàvem d’una cosa a l’altra, amb tota la calma possible. Quan acabava l’escola, aquella mateixa nit agafàvem el tren de París cap al sud de França per a les vacances.

¿Quan es va adonar realment de qui era el seu pare?

Molt aviat, de nena. Anàvem a prendre un gelat a una terrassa amb ell i es formava un núvol de fotògrafs impossible al voltant de la nostra taula. Una vegada estava a poca distància Brigitte Bardot, que també tenia un núvol de fotògrafs. Però el nostre era més gran. Vaig entendre ben aviat que el meu pare era com una estrella del rock’n’roll.

La seva mare va ser l’única de les parelles que va tenir que el va deixar i anys més tard, el 1964, va publicar Mi vida con Picasso, unes memòries de la dècada que van passar junts. ¿Allò va afectar la relació?

En realitat les coses ja eren una mica complicades. Però no el considero un llibre contra Picasso. És un llibre que demostra que és una persona humana, amb els seus defectes. Tothom els té. La meva mare era una dona molt lúcida. És difícil ser la filla de Picasso, però diria que ho és molt més ser-ho de Françoise Gilot.

Uns mesos abans de morir el seu germà, el Claude, vostè va passar a dirigir Picasso Succession, que gestiona un llegat milmilionari. ¿Va sentir vertigen?

És una feinada enorme. Una amiga meva em va preguntar: "¿Quin percentatge del teu temps has de dedicar-hi?». Jo li vaig contestar que un 20%. Ella em va dir: estàs boja, com a mínim un 40% o un 60%. Ara et diria que està sent un 120%. És tot molt intens. En cap altre moment de la meva vida, més jove, quan començava la meva carrera, no hauria pogut fer-ho. Però ara sí. El Claude i jo tenim el mateix punt de vista sobre el que un artista necessita.

¿Què necessita?

Picasso és l’artista més reproduït del món. I si cal empènyer perquè les lleis canviïn d’una manera o un altre, generalment som nosaltres els que ho fem perquè som forts. Rebem moltes propostes, algunes d’estúpides, d’altres no. Acceptem un mínim de comercialització per poder barallar-nos amb gent que està utilitzant la seva obra fraudulentament.

¿Quina postura té respecte a la intel·ligència artificial?

És una lluita que no es pot guanyar. Aquells contra els que lluitem són molt més grans que nosaltres i ja han alimentat molt la IA amb obres de Picasso. És un tema molt difícil.

¿Encara hi ha falsificacions?

Sens dubte. Moltes, i hi lluitem en contra. L’autentificació és una part important de la nostra feina.

¿Què passarà el 2043?

Aquell any Picasso passarà al domini públic, però no vol dir que perdem totalment el control de la seva obra. És complicat perquè a cada país les dates són diferents i cada un té la seva legislació. La Xina, per exemple, era molt poc respectuosa amb els drets d’autor fins fa poc. No només amb els de l’art, també en altres àrees com la ciència. Però ara que ells estan començant a crear s’estan adonant que les coses sí que tenen un valor. Hi ha gent a la Xina que ens ha estafat tremendament.

¿Com va la seva faceta de dissenyadora de joies?

Aquest Nadal sortirà una nova col·lecció a Tiffany. Són ja 45 anys de relació. Quan vaig començar amb ells jo volia firmar només com a Paloma, però vaig veure que era impossible perquè, fes el que fes, el Picasso sempre sortia. Em vaig adonar que el que havia de fer era acceptar que no és culpa meva tenir aquest cognom. No l’hi he robat a ningú.

¿Quina és la seva relació amb Barcelona?

A Espanya m’agradava venir sense que ningú ho sabés, per conèixer-la una mica millor. Però era registrar-me en un hotel i allò s’omplia de periodistes. Un dia em vaig cansar i els vaig dir: us queixeu que no vinc prou a Espanya però, ¿com he de venir si quan ho faig tinc esperant a baix una legió de reporters? De vegades, quan un ataca el problema directament, la cosa es calma. Ahir a la nit vaig sopar amb l’alcalde de Barcelona, em va explicar que la ciutat tindrà un nou Museu Thyssen, em sembla un projecte molt bonic. Em va donar el telèfon de la baronessa, l’he convidat a la inauguració.

¿Com va viure el centenari de Picasso? Hi va haver exposicions arreu del món, en algunes es va posar èmfasi en la seva problemàtica relació amb les dones.

Vaig decidir fer algunes entrevistes i parlar sobre el tema. Com que se l’estava criticant molt, el millor era afrontar aquestes crítiques, també per desmuntar moltes de les idees, com per exemple, que era un masclista. No crec que ho fos més que molts altres homes de la seva època. És cert que Marie-Thérèse [Walter, amb qui Picasso va començar una relació quan ella tenia 17 anys] era molt jove, però és l’única que era tan jove. La meva mare ja era una dona quan el va conèixer, i la Jacqueline, també. Per descomptat, tenia algunes maneres de ser molt masclista, però ell i tants d’altres. És molt fàcil llançar-li tota la culpa a ell perquè és ell el que ja no hi és. Respecte a l’exposició de la noia australiana [Hannah Gadsby, la comissària d’It’s Pablo-matic en el Brooklyn Museum], crec que ella mateixa va caure en un error. Va organitzar una exposició de dones artistes, però les obres, segons la meva opinió, no eren prou interessants per poder demostrar que estaven al nivell de Picasso.

¿Què té Picasso per continuar interessant tant?

És el creador més important del segle XX. Però va ser el que menys satisfet estava amb si mateix. Sempre es va posar en qüestió, durant tota la seva vida. Hi ha pocs exemples d’artistes que hagin canviat tant d’estil, cada 20 anys. I no canviava d’estil per canviar, de vegades tornava sobre els mateixos temes 20 anys després, buscant sense parar, intentant treure-li el suc a tot el que feia, ja fos pintura, escultura, gravat, ceràmica…

¿Té alguna etapa favorita?

No podria, és massa difícil. No li faria justícia.

Notícies relacionades

Tècnics de l'Aragó es desplaçaran aquest dilluns al MNAC per preparar el trasllat de les pintures de Sixena

La jutge ordena traslladar les pintures de Sixena en un termini de set mesos

¿Els hereus prenen les decisions conjuntament?

Cadascú fa el que vol amb les seves coses. Des del primer dia. Jo no sé el que els altres fan. De vegades, alguns han expressat la voluntat que hauríem de parlar més del que fem, per ser més forts. Però crec que és molt important que cadascú faci les coses tal com li passen pel cap.