Judici i condemna d’un gegant

A lguna cosa s’entossudeix a arrossegar el britànic Roald Dahl al centre de la controvèrsia 35 anys després de la seva mort. Els seus llibres més famosos –Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda– han sigut "recondicionats" per eliminar referències al pes, la raça o la salut mental. Així mateix, la seva enèrgica denúncia de les violacions de drets humans de l’estat d’Israel també ha sigut objecte d’escarni públic. Sobre aquest posicionament pivota Gegant, obra que salta del West End londinenc al Romea en menys d’un any remolcant tot el seu polèmic plantejament.

Josep Maria Pou té un afinat olfacte per detectar a Londres espectacles que se li ajusten com un guant: arguments compromesos i papers exigents a l’altura del seu demostrat carisma com a actor. El seu dibuix de Dahl projecta una rica paleta de registres que brillen entre la ironia i el sarcasme, i s’intensifiquen en els conats d’ira d’un personatge complexíssim, volcànic. El muntatge retrata l’escriptor en un moment delicat: gran, malalt, acabat de separar, amb la seva casa i la seva vida en obres (metàfora que remarca l’escenografia de Sebastià Brosa). Els seus editors volen que es retracti d’un article en què denuncia les atrocitats de l’exèrcit israelià al Líban el 1982, que podrien ser les de Gaza avui, és clar. Tot resulta molt oportú.

Precisa en els detalls, matisada, la direcció de Josep Maria Mestres fa galopar el ritme d’una funció parsimoniosa que es desenvolupa en temps real sense més pausa argumental que un entreacte. L’in crescendo interpretatiu, molt ben articulat, té el seu clímax en les discussions entre l’escriptor i l’enviada de l’editorial nord-americana, fan dels seus llibres, però també jueva indignada per les seves opinions. Clàudia Benito i Pep Planas estan impecables des de la difícil contenció dels editors, encaixen provocacions mentre han de guardar la compostura pel bé del negoci. Àrbitre del combat, Victòria Pagès matisa amb intel·ligència la parella de Dahl i salva el personatge del menyspreu.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Amb voluntat de diàleg

En la seva primera peça estrenada, Mark Rosenblatt arrenca amb voluntat de diàleg, deixant espai perquè les contradiccions respirin i es confrontin. No obstant, en el tram final es revela la seva veritable intenció: convertir l’antisemitisme documentat de Dahl en una coartada per deslegitimar les seves opinions –i per tant els arguments– que denuncien les polítiques genocides de l’estat d’Israel. El que semblava un debat sobre els límits entre autor i obra acaba decantant-se per una venjança teatral que desactiva la complexitat del personatge. Així, el conflicte dramàtic acuradament construït se sacrifica en favor d’una conclusió reduccionista i tendenciosa.