Natalia Lafourcade atura el temps amb el seu art radical

L’ endemà d’Aitana a l’Estadi, Natalia Lafourcade en un teatre, el Liceu. Bé, és tot música, tot i que de vegades semblin oficis diferents. La mexicana va practicar el seu ahir des de la reducció formal més radical, deixant que percebéssim el frec dels seus dits a les cordes de niló, la seva veu sense cap mena de filtre, l’attrezzo circumscrit a una cadira, una tauleta i un llum, en aquesta cita del Suite Festival.

Va parlar de "ritual" a propòsit de la seva missió com a cancionera (així es titula el seu nou àlbum), sentint-se connectada al fil d’or que condueix fins a Agustín Lara, María Grever, Chavela Vargas... Recital en què adverteixes que el temps s’atura, que hi ha en l’aire una "connexió profunda" no només amb el públic, sinó entre l’autora i les seves cançons. Temps d’anhel de les essències, de quan als cinc anys, ella ja "pretenia fer concerts amb ossets de peluix" a la seva habitació. I diàleg amb el cicle de la vida: Lafourcade va vestir un ampli vestit negre delator dels seus cinc mesos d’embaràs. "Cada dia estic més grossa i més feliç".

Ella fa cançons que semblen clàssics, però que són d’aquest segle, una cosa que no està a l’abast de qualsevol, com la mateixa Cancionera, amb la qual va obrir el concert dirigint-se a "la bonica musa", l’"estrella d’una vida". Va combinar peces d’aquest àlbum (Mascarita de cristal, vinculada al seu ascens al "quart pis", els seus 40 anys) amb l’adorable Pajarito colibrí o el cant més tèrbol de María la curandera. El mutis dràstic a la sala es va anar trencant a poc a poc, i la mateixa Lafourcade va agrair que un tènue cant xiuxiuejat l’acompanyés en l’embriagadora Soledad y el mar.

Va aparèixer la seva amiga Sílvia Pérez Cruz amb la seva guitarra, presta a compartir Mi última canción triste i Cucurrucucú Paloma, pura filigrana a dues veus. A partir d’allà, una vivacitat més gran i relaxament: Lafourcade esquinçant la veu, acostant-se a la taverna, en Como quisiera quererte, i encoratjant el cant popular a El lugar correcto i Nunca es suficiente.

Abans d’arribar a Hasta la raíz, va acollir peticions del públic i es va veure evocant João Gilberto (O pato) i recuperant els seus 17 anys amb En el 2000. Ahir, va explicar llavors, el seu pare, el músic i pedagog Gastón Lafourcade, complia 90 anys. El cicle vital, de nou, i la revelació del poder de l’art amb només una veu, una guitarra i unes cançons.

Natalia Lafourcade

Notícies relacionades

Milo Rau, ‘artivista’ total

¿Música en directe o a les deu a casa fent ‘scroll’?

20/07/2025

Gran Teatre del Liceu