Héctor Abad Faciolince, escriptor: "Hi ha alguna cosa en el cor humà que de vegades desitja un pare autoritari"

¿Com s’escriu un llibre així?

Que les coses boniques i els amors es converteixin en llibre no estranya a ningú, però els fets horribles impliquen més dubtes, perquè una vegada n’has sortit tens la temptació de deixar-los enrere i disfrutar de la segona oportunitat que et dona la vida. D’altra banda, però, jo sentia l’obligació de recuperar la memòria de Victoria Amelina, que es va morir quan encara no era amiga meva.

¿L’amistat va arribar després que es morís?

Es pot dir així. A mi em va tocar aquesta casualitat d’haver de presenciar la seva mort, quan s’havia dedicat a donar veu als seus col·legues morts i a documentar crims de guerra, i, també pot dir-se així, em va passar el testimoni d’aquesta responsabilitat amb ella.

L’experiència va ser terrible.

Vaig quedar psicològicament molt tocat. No era allà pel meu ofici. No hi vaig anar amb la idea d’escriure un llibre. Em vaig deixar convèncer per anar al capdavant i vaig acabar allà per casualitat o per falta de caràcter.

Al llibre queda clar que, de totes les raons per les quals va decidir fer-ho, cap va tenir res d’heroic.

És que no ho va tenir. Vaig anar a Ucraïna perquè hi vivien les meves editores, dues noies molt joves, que publicaven en ucraïnès com un acte de resistència cultural, una llengua que ha sigut negada, prohibida o menyspreada. Perquè la llengua de la cultura sempre ha sigut el rus. El meu amic Joan Margarit deia que les llengües imperials, com l’espanyol o l’anglès, tenen una força tremenda, cosa que de vegades l’obligava a escriure el mateix poema en català i en castellà. Els russos han sentit aquesta força d’una manera devastadora. Vaig voler anar a presentar la traducció d’El olvido que seremos a l’ucraïnès com una forma de superar la meva covardia.

Quan hi va arribar el van convèncer per fer un pas més i visitar el front de prop.

Estava amb un expert en negociació i una periodista de guerra. Ella no sap què és la por i ell convenç del que sigui a qui sigui. A més, a mi em costa molt dir que no. La Victoria se’ns va afegir i es va convertir en una màrtir de guerra. I hem de recordar que màrtir en grec vol dir ‘testimoni’.

El llibre està marcat per un fort sentiment de culpa.

No tinc la hipocresia de dir que no estic content d’haver sobreviscut. I a més he sobreviscut com una conseqüència de les meves xacres de la vellesa, en aquest cas la pèrdua de l’oïda. Però, és clar, jo era el més vell de la taula i un dels més grans del restaurant. Que morissin els més joves és com una alteració de l’ordre natural de les coses i un recordatori que en les guerres acostumen a morir els més joves.

Notícies relacionades

Milo Rau, ‘artivista’ total

¿Música en directe o a les deu a casa fent ‘scroll’?

¿L’horror del genocidi a Gaza ha fet que la guerra d’Ucraïna quedi enfosquida?

Sí, i és important que no ens oblidem d’Ucraïna. Estem en un moment en què perilla l’ordre que vam instaurar després de la Segona Guerra Mundial i de la creació de la Unió Europea. Un ordre basat en el respecte a les fronteres, les lleis internacionals i les negociacions lentes i meditades. Ara uns homes forts, tant si es diuen Trump com Putin o Netanyahu, miren de transformar tot això i tornar-nos al món de Mussolini, Hitler o Franco. Hi ha alguna cosa en el cor humà que de vegades desitja un pare autoritari, i això és atroç.