Nacho Vigalondo, director, actor i presentador: "No hi ha ningú sobre la faç de la Terra que no mereixi ser ficció"

Los Javis, o Suma Content, van venir amb aquesta proposta. Em van preguntar com faria una sèrie amb aquest tema. Sempre vaig tenir clar que no volia plantejar una cosa que fos un punt intermedi entre el que allotjo, diguem, tot i que soni pompós, i el que dono per fet que pot esperar una televisió. Si comences a pensar en aquests termes, game over. Ja fa temps que no negocio per endavant, tot i que n’hagi de patir després les conseqüències. I crec que va bé, crec que funciona.

¿Creu que personatges com Tamara, Leonardo Dantés, Tony Genil o Arlequín han sigut infravalorats, o simplificats sota el paraigua del friquisme? ¿Quina dimensió els ha volgut donar?

La dimensió que dono a qualsevol personatge amb qui tiro endavant una ficció. No pots fer ficció sent condescendent o despectiu amb els personatges amb qui treballes, tret que estiguis fent Aterriza como puedas. No hi ha ningú sobre la faç de la Terra que no mereixi ser ficció. A partir d’aquesta idea, em fico dins d’ells i intento comprendre’ls i fantasiejar al costat d’ells, que és el que mereix tot personatge.

¿Com s’investiga per a una sèrie com aquesta? ¿Hi ha velles edicions de Pronto en les hemeroteques? ¿És fàcil recuperar programes de Crónicas marcianas?

Hi va haver un esforç de documentació, com és habitual en aquests casos. Hi va haver gent que va buscar documents i ens va fer a d’altres la feina fàcil a l’hora de trobar fonts d’inspiració. Hem rascat en la mesura del possible, però no amb intenció de completar un exercici documental ni cap classe de puzle. Simplement, com més material tinguéssim amb el qual jugar, millor. Era com sumar plats al banquet.

Més una recerca d’inspiració que un intent de resoldre qualsevol enigma.

És clar, a més... Vostè pensi que hem entrevistat expressament tots els implicats, però les històries que expliquen no encaixen entre si. Per sort, no buscàvem que els episodis encaixessin entre si. De manera que encara millor.

La sèrie té el punt de comèdia trash, una mica John Waters, però també té un punt al·lucinat i llunàtic que la connecta directament amb Twin Peaks: the return. ¿Es va deixar amarar d’aquest esperit de Lynch última època, de geni desfermat sense res a perdre?

Totes les obres mereixen voler ser l’última. Perquè així no condiciones el teu discurs a la possibilitat d’obtenir certs beneficis posteriors. No li puc dir que hagi tingut Twin Peaks 3 com si fos una Enciclopedia Espasa, allí a mà, al costat. Però, tenint-la tan fresca, tan recent, i sent per a mi el millor objecte que s’ha apropiat del llenguatge audiovisual en la història de la humanitat, hi ha d’haver un moment en què el seu esperit ajuda a calibrar les llibertats que tens a mà. Em sentiria avergonyit si la sèrie no exhibís la llibertat que se m’ha concedit, o que han guanyat Los Javis per a mi. Si no es notés això en la sèrie, em sentiria un traïdor.

En aquesta sèrie fa d’un transsumpte clar de Xavier Sardà (desdoblat en narrador introductori). I en El otro lado era un presentador molt Iker Jiménez. ¿D’on ve aquesta fascinació seva per la figura de l’entertainer televisiu?

No ho sé, no ho sé. La vida m’ha portat per aquí. Los felices veinte era un racó on jo era feliç. Feliç i sa. Per primera vegada en la meva vida hi havia un exercici físic i intel·lectual constant. Quan tornava a casa em sentia com un membre de la Lliga de la Justícia. En cas d’haver-se prolongat allí, no hauria trobat a faltar el cine. Per a mi fer de Sardà era, sobretot, una excusa per tornar a divertir-me amb [els col·laboradors del programa] Aníbal Gómez i Paula Púa. Sabia que si els convertia en Boris Izaguirre i Rocío Madrid, el to que la sèrie necessitava s’assoliria en zero coma. Estaríem allí gaudint. I així va ser.

¿Com es complementa amb Claudia Costafreda? ¿Què aporta ella al projecte que no aporti vostè?

Si veiessis els capítols sense els nostres noms posats allí, potser no sabries dir de qui és cada un. En lloc d’haver-hi dos hemisferis, és com si hi hagués sis directors, un per capítol. Cada un havia de tenir un halo d’independència respecte a la resta, tot i que en uns casos sigui més nítid que en d’altres. Em resulta molt graciós que el capítol més lynchià sigui el tercer, el de la Carretera podrida, i que no l’hagi fet jo, sinó la Claudia. Crec, a més, que és millor que no el faci jo, perquè això seria com reescalfar el bullit.

Últimament tenim Vigalondo per tot arreu. Fa poc es va estrenar en cines Daniela forever, ara arriba Superestar, al setembre ho farà el seu documental sobre el videojoc espanyol Tribute... ¿Com s’ha donat aquesta ubiqüitat?

És curiós tenir autories simultànies. Per a mi la pel·lícula i la sèrie són completament continuistes. Estic satisfet amb la meva recerca com a director. Sense ser un cineasta validat per la taquilla ni els premis, poder no només sobreviure, sinó poder esmolar el discurs, és una cosa que em sembla un privilegi que no puc deixar d’agrair. No ho dono per descomptat ni assumeixo que ha de ser així perquè ho mereixo.

Notícies relacionades

Un ‘Dioptria’ que travessa generacions

L’univers marcià de Tamara ‘Superestar’

¿Quins són els seus pròxims projectes?

Tinc una cosa de la qual no puc parlar i, a més, m’agradaria molt tornar a treballar amb Berto Romero en la seva sèrie [El otro lado], una cosa que per a mi no està per sota del cine.