Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

L’AMFITRIÓ.

La cerimònia va tenir com a presentador, per primera vegada, Nate Bargatze, referent amable de la stand-up comedy que ha guanyat veritable popularitat als Estats Units després de ser amfitrió de Saturday night live el 2023 (va tornar a ser-ho el 2024). "Estic entusiasmat de treballar amb CBS per crear una nit que puguin disfrutar famílies arreu del món", va dir quan es va anunciar el seu fitxatge. Va proposar, així, una nit sense friccions, però amb cops d’enginy, començant per aquest primer esquetx (amb col·legues de SNL) sobre Philo T. Farnsworth, pioner en el desenvolupament de la transmissió televisiva fa gairebé un segle. Aquestes prediccions sobre el futur del mitjà van aixecar rialles sorolloses. La millor de totes, el resum final: "Crearem un món on els millors artistes creïn històries de bellesa desbordant que milions de persones veuran als mòbils mentre estan asseguts al vàter. Això és la televisió".

Seth Rogen en bucle.

Tot just va començar la nit, el cocreador, productor, director ocasional i protagonista de The Studio rebia el premi a millor actor de comèdia. I, com es veia venir, no va ser la seva última vegada sobre l’escenari: també va pujar amb el seu soci Evan Goldberg a rebre el premi de direcció i amb aquest últim i altres col·legues a buscar el de millor guió i, per descomptat, millor comèdia. "¡Gràcies, executius!", va acabar cridant Rogen: ells van ser la principal inspiració per a aquesta hilarant sàtira de Hollywood.

Quatre de quatre.

Com era prou d’esperar, la gran Jean Smart va guanyar un nou Emmy per interpretar la monologuista i estrella televisiva Deborah Vance a Hacks. En té un per cada temporada de la sèrie, és a dir, quatre fins ara, als quals se n’afegeixen dos per la desitjada Lana Gardner de Frasier i un per la narcisista Regina Newly de Samantha, ¿qué?. Només faltava que la seva companya Hannah Einbinder, més coprotagonista que secundària, s’emportés el primer. I ho va aconseguir, ho va aconseguir, gairebé per a la seva pena. "Ja estava molt posada en el paper de perdedora, perdre molava. ¡Però això també mola! Això també és punk rock", va declarar. Però per a punk, el final del seu discurs, en què va celebrar els Philadelphia Eagles, va aixecar verbalment el dit del mig a ICE i va clamar per una Palestina lliure.

Mares i filles (ficcionals).

Dimecres (Jenna Ortega) i Morticia Addams (Catherine Zeta-Jones) van presentar l’Emmy a millor actriu secundària de drama, que va ser merescudament per a Katherine LaNasa de The Pitt. Però la reunió maternofilial esperada era la de Lauren Graham i Alexis Bledel, carismàtic duo de Las chicas Gilmore, l’estrena del qual està a punt de fer 25 anys. En la seva introducció a l’Emmy a millor guió de comèdia van fer broma sobre l’escàs pressupost de l’estimada sèrie. "Si hi havia un aniversari al costat d’El show de Drew Carey ens donaven el pa de pessic que sobrava". Però com a compensació, tenien "grans guions", "guions terroríficament llargs", això últim sempre per culpa de Lorelai, per descomptat.

Un discurs emotiu.

Ja ho confirmava el cridòmetre mentre s’anaven anunciant els nominats a millor actor secundari: Tramell Tillman era el favorit pel paper de l’ambigu Sr. Milchick a Separación. I una vegada es va col·locar davant del micro, va sorprendre revelant que no s’assembla gens al seu personatge. 45 segons (el temps establert per norma) de pura transparència emocional: "La meva primera coach interpretativa va ser dura, com totes les grans mares. Mare, hi eres quan no hi havia ningú ni apareixia ningú més. El teu amor i amabilitat són dins meu. I això és per a tu".

Les sorpreses.

Tot semblava indicar que Ike Barinholtz, futur Elon Musk cinematogràfic, guanyaria l’Emmy a millor secundari de comèdia per l’irrefrenable executiu Sal Salperstein de The Studio, però finalment va ser recompensada una interpretació una mica més continguda: la de Jeff Hiller com el millor amic gai de la protagonista (Bridget Everett) de la no gaire vista Somebody somewhere. "Gràcies a HBO per posar una sèrie de gent de mitjana edat suosa a la mateixa cadena que els adolescents sexis d’Euphoria", va dir en un discurs memorable. Però una sorpresa encara més gran va ser l’Emmy a millor direcció de sèrie dramàtica per a Adam Randall (i no Ben Stiller ni Mike White) per un episodi de la (sempre excel·lent) Slow horses. O el de millor guió de sèrie dramàtica per a Dan Gilroy per un capítol de Andor, la complexa proposta de Star wars que el seu creador, Tony Gilroy, germà gran de Dan, ens va definir com "un guió de 1.500 pàgines sobre la revolució".

L’actor més jove amb un Emmy.

Com va recordar Elizabeth Banks en la introducció, cinc dels sis nominats a director de sèrie limitada eren dones. Va guanyar l’únic home, Philip Barantini, però és que Adolescencia és molta sèrie i ja se sabia que aquesta havia de ser la seva gran nit. Curiosament, tant la millor direcció de comèdia com la de sèrie limitada es basaven en la tècnica del pla seqüència (o presa sense talls durant un temps prolongat), cent per cent real tan sols en el cas d’Adolescencia, tot sigui dit. Stephen Graham va rebre l’Emmy a millor actor i va compartir els de millor guió i millor sèrie limitada amb Jack Thorne. També l’actriu Erin Doherty va tenir premi pel seu tour de force del tercer episodi. Però el titular més sonat lligat a Adolescencia és, no cal dir-ho, la victòria d’Owen Cooper (l’acusat d’assassinat Jamie Miller), actor més jove (15 anys) a rebre un Emmy interpretatiu.

I a la fi va guanyar Cristin Milioti.

Era un moment esperat pels qui considerem Cristin Milioti una de les millors actrius de la seva generació, brillant sempre en comèdia (Rockefeller Plaza, Cómo conocí a vuestra madre), però capaç també, ens ho ha demostrat, de glaçar la sang en un paper dramàtic: el de la malvada Sofia Falcone d’El Pingüino. Pot ser que ella no sigui la veritable (anti)heroïna de la sèrie esmentada, però el capítol dedicat al seu personatge està considerat d’una manera unànime com el més memorable. També per recordar va ser el seu discurs, tremolós i emocionat, escrit "darrere d’unes notes que vaig prendre en teràpia l’altre dia, així que no mireu la part de darrere".

Una parella inspiradora.

Ted Danson i Mary Steenburgen són la primera parella a rebre conjuntament el Bob Hope Humanitarian Award, dedicat a persones de la indústria conegudes per la filantropia i l’activisme. Danson va cofundar el 1987 American Oceans Campaign, una oenagé dedicada a la protecció de les aigües costaneres i oceans dels Estats Units. Steenburgen és una acarnissada defensora de la importància de les arts creatives a les escoles públiques. Tots dos són, a més, ferms aliats de la comunitat LGTBIQ+. "Aquest premi s’anomena així per un home que duia el cognom Esperança, i això és el que Bob Hope va donar a la gent durant cinquanta anys, mentre viatjava pel món entretenint les nostres tropes", va recordar Danson. "Que ens donin aquest premi a Mary i a mi significa moltíssim".

Colbert ‘forever’.

En una prova de justícia còsmica (i de suport fins i tot dels seus rivals), Stephen Colbert va rebre el premi a millor programa de varietats d’entrevista o talk show. Això, dos mesos després que aquest programa, The late show with Stephen Colbert, fos cancel·lat al juliol, en el que CBS ha presentat com una decisió purament financera. Colbert es va marcar un discurs poc irònic sobre, entre altres temes, amor i pèrdua: "no he estimat mai més desesperadament el meu país. Déu beneeixi els Estats Units. Sigueu forts. Sigueu valents. I si l’ascensor intenta fer-te baixar, torna’t boig i pitja un pis de dalt".

Bardem, amb mocador palestí .

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Cristina Fernández Cubas: "Em sento molt orgullosa de la meva tossuderia amb el conte"

L’espanyol Javier Bardem, nominat a l’Emmy a millor actor de repartiment per l’antologia Monstruos: la historia de Lyle y Erik Menendez, va aprofitar la seva notorietat a la catifa vermella dels 77ns premis de la tele per fer una crida de suport del poble palestí i a condemnar rotundament "el genocidi d’Israel a Gaza". L’actor va acompanyar les paraules amb un look a joc, ja que sobre el vestit va lluir el mocador palestí enroscat al coll, i així va posar davant la premsa, amb el puny alçat, símbol de coratge i resistència. "Soc aquí per denunciar el genocidi a Gaza. L’Associació Internacional d’Experts en Genocidi [IAGS per les seves sigles en anglès] ha conclòs que és un genocidi i per això demanem un bloqueig diplomàtic i comercial, així com sancions contra Israel per aturar el genocidi", va declarar l’actor espanyol davant el micròfon de Variety.

L’actor també va aprofitar l’al·locució per recordar al món sencer el que passava a l’altra banda de l’Atlàntic, ja que a Madrid s’havia cancel·lat l’última etapa de la Vuelta a Espanya, després que manifestants propalestins envaïssin una part del recorregut en protesta per la participació de l’equip Israel Premier Tech i l’assassinat per l’Exèrcit israelià de més de 60.000 gazians en resposta als atemptats de Hamàs del 7 d’octubre del 2023.