The Human League, en un bucle pop

The Human League era un artefacte electrònic influït per l’onada punk i la cultura industrial de Sheffield fins que les cantants Susan Ann Sulley i Joanne Catherall (i el guitarrista Jo Callis) van entrar en el grup i va començar la seva època daurada. Elles encara hi són, compartint focus amb el líder Philip Oakey, i el delit general gràcies als bons temps del synth-pop sol estar assegurat.

Així va ser ahir a Les Nits de Barcelona (13 anys després de la seva última visita a la ciutat, tot i que el 2019 van passar per Porta Ferrada), des del moment en què van entrar en escena, en format de quintet, acompanyats dels seus simpàtics trastos: dos keytars (els teclats, tan dels vuitanta, que es toquen penjats en bandolera, com guitarres) i la bateria electrònica per aixecar l’arquitectura de The sound of the crowd, un dels temes del seu àlbum de culte per excel·lència, Dare! (1981). La veu abaritonada d’Oakey i el seu tarannà de mestre de cerimònies, tot al seu lloc, i convenientment acompanyat pels "uh-uh-uhs" femenins, i els seus gestos coreogràfics, en la daurada Mirror man.

No publiquen material nou des de Credo (2011), però en aquest bucle etern en el qual viuen no es deu estar malament. Sempre és 1981, o 1983, rejovenint l’ànima. Bé, hi va haver cançons de discos més tardans, arribant als 90 en números reivindicables com Tell me when. Tot i que el seu repertori porta una dècada sense canviar gaire, és succint i està ben modulat: hora i quart molt dinàmica, amb desviacions per la serpentejant Louise i la foscor de Silence. I la guitarra guerrera de The Lebanon recordant-nos que el 1984 l’Orient Mitjà ja estava de rabiosa actualitat.

¿Continua vigent la música de The Human League? Les bones línies melòdiques sempre ho estaran, tot i que arribin a sonar una mica naïf en aquests temps de beats invasius i greus aparatosos, percepció reforçada per aquests gags de sintetitzador que semblen de joguina, com a Love action (I believe in love). Però ells van formar part de la generació que va advertir que les màquines podien esculpir tonades i climes emocionants.

Sí, Dare! és el seu gran cofre dels tresors, i d’allà van sortir cinc de les 15 cançons de la nit, incloent-hi la que va tancar el set central, Don’t you want me, amb la seva introducció imperial (que van allargar de manera immisericordiosa). Però n’hi va haver més en aquest tram final de delícies: la sanefa de sinte de (Keep feeling) Fascination i els seus diàlegs vocals a quatre bandes. I en el bis Being boiled, viatge a la primera era del grup, de sonoritat més severa, picada d’ullet per als fans més històrics, i la teatral Together in electric dreams, amb el seu toc de Giorgio Moroder per culminar la nit amb distinció.

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

Les Nits de Barcelona

Jardins del Palau de Pedralbes