Quatre segles a través d’un Stradivarius

"Visc a Europa –diu Alejandro G. Roemmers (Buenos Aires, 1958)– bona part de l’any buscant la primavera i l’estiu i em reservo l’hivern argentí perquè m’agrada molt esquiar". Personatge curiós el d’aquest autor, hereu d’una de les grans fortunes del seu país, la farmacèutica que porta el seu cognom i de la qual s’ha deslligat en la direcció des de fa dues dècades per dedicar-se a la promoció cultural –tot i que la fallida producció d’una sèrie sobre San Francisco de Asís al costat de ¡José Luis Moreno! li ha fet portar a aquest davant els tribunals per estafa-, nombroses obres de filantropia i sobretot l’escriptura. La seva novel·la El regreso del joven príncipe, una mena de continuació de El petit príncep de Saint-Exupéry, va vendre milions d’exemplars.

La resta no va ser tan exitosa, però ara intenta rescabalar-se amb El misterio del último Stradivarius (Planeta), una novel·la amb vocació de batre marques en vendes que convoca a les seves pàgines la pesta de Nàpols –va ser escrita en plena pandèmia-, les invasions napoleòniques, les estrenes operístiques de Giuseppe Verdi, l’esclat de la Primera Guerra Mundial a Sarajevo, els camps de concentració –en aquest cas, el més desconegut, la Risiera de San Sabba a Trieste- i la tristament famosa ruta de les rates, les xarxes clandestines de fuita que van utilitzar molts nazis per instal·lar-se a Sud-amèrica.

El fil conductor del relat és un violí Stradivarius, l’últim –o així ho imagina Roemmers- sorgit del taller d’Antonio Stradivari, el més cèlebre artesà lutier de tots els temps, amb el permís de Giuseppe Guarnieri. De mà en mà com a falsa moneda, la novel·la ens porta des de la construcció de l’instrument a Cremona fins a terres paraguaianes, on un col·leccionista i la seva filla adolescent són assassinats per la seva possessió. El crim, però no la trama nazi, van passar realment al país subtropical i va ser el desencadenant de la novel·la que alterna el passat de l’instrument amb el present policíac, amb la seva obligatòria parella de policies investigant el crim.

Prova de la influència de Roemmers entre les elits liberals llatinoamericanes és el pròleg que el nobel Mario Vargas Llosa va escriure per a aquest llibre, probablement el seu últim text, que en forma visiblement reduïda es mostra al llibre. "Vaig voler agrair-li, però ja es trobava molt malament i no estava en disposició d’atendre’m al telèfon", diu l’argentí.

Per a la presentació de la novel·la, Roemmers s’ha traslladat a les fonts de la seva novel·la, la ciutat de Cremona, el bressol de Stradivari, on la memòria del lutier continua sent el primer ganxo turístic, amb les seves botigues d’instruments –alguna d’elles regentades per xinesos– la seva excel·lent Escola Internacional de lutiers –recuperada, per cert, pel règim feixista– i una modernitzada Casa Stradivari, on pel que sembla va viure l’artesà amb la seva primera dona. Avui es mostra un exemplar de la seva creació, valorat en 20 milions d’euros, amb un impressionant so sobrenatural. I no es tracta d’una simple suposició, sinó d’una realitat que es pot constatar in situ, ja que en aquest mateix espai, un violinista de serrell rebel i maneres clarament estudiades t’ofereix una breu però intensa demostració del so extraordinari de l’instrument.

"La història del violí m’ha servit per unir una gran quantitat de valors que venen de la tradició grega, les cultures orientals i sobre tot el cristianisme que ha desembocat en l’excel·lència de l’arquitectura, la música i la pintura". La menció al cristianisme no és banal per a ell. Porta una creu d’or al coll que reconeix com una mena d’amulet espiritual, com ho és el seu violí, i es prea de la seva amistat amb el finat pontífex i paisà Francisco. Impulsat pel Vaticà, Roemmers va organitzar un partit de futbol a Roma amb futbolistes famosos a favor de la pau –se’n va programar un altre a Rússia que no es va portar a terme– i una trobada de joves pacifistes a la plaça de San Pedro, junt amb 30 premis Nobel de la pau. "El Papa no va poder acudir per problemes i salut i al final vaig haver de donar jo el discurs en el seu nom".

Notícies relacionades

La facturació de la música en directe es quadruplica en 10 anys

‘Alpha’, de Julia Ducournau, inaugurarà el Festival de Sitges

Però, tot i això, el seu amor pel Papa es contraposa al respecte que li produeix Javier Milei, que va anomenar Francisco "representant del maligne a la Terra", tot i que després s’empassés les seves paraules i li dediqués set dies de dol. "L’Argentina estava a punt del col·lapse quan va arribar Milei al poder i ha estabilitzat les variants macroeconòmiques. Serà un procés lent perquè moltes persones es quedaran sense feina, i caldrà ajudar-los a trobar-ne una altra, i oferir-los formació en altres àmbits", diu més interessat en l’economia global del país que en les problemàtiques socials.

El retrat de Roemmers quedaria incomplet si s’ometés una part controvertida i encara oberta de la seva història personal: una causa judicial en què continua implicat, malgrat que el cas fos sobresegut en primera instància l’any passat. Aquesta causa l’acusa, ni més ni menys, de ser el líder d’una presumpta xarxa dedicada al tràfic de persones. Roemmers no s’altera quan se li esmenta el cas: "S’han dit molts disbarats sobre mi. És clar que l’acusador té antecedents d’extorsió i és algú agressiu i violent que va intentar atropellar una altra persona. S’ha demostrat que molts dels que van testificar contra mi van actuar perquè els va prometre diners que m’anaven a treure a mi. En fi, que jo mai he fet mal a ningú".