Santiago Segura, un valor més que segur

Santiago Segura (Madrid, 1965) s’ha convertit en el director/actor rebentataquillas del cine espanyol. Les xifres econòmiques del rendiment del cine realitzat a Espanya acostumen a quadrar, o tenir superàvit, cada vegada que ell estrena una de les seves comèdies familiars. En aquest gènere hi ha trobat un filó bastants anys després d’haver corregut per tots els festivals de cine terror amb els seus curts sobre el personatge psicòpata Evilio. Va realitzar Evilio (1992) i Evilio vuelve (El purificador) (1994), i va deixar-hi clara l’estima que té per dues coses: la barreja de terror, fantàstic i comèdia negra, amb una mica de gore, i la idea de fer allargar a més d’una pel·lícula els seus personatges d’èxit. El cine de Segura, l’amiguete de tothom, és un fenomen digne d’estudi, més sociològic que no pas cinematogràfic, com als anys 60 i 70 ho va ser el de Mariano Ozores o el landisme.

La saga de Padre no hay más que uno recicla a la seva manera, amb fills adolescents, temes com els que exposa el film francès Tres solters i un biberó i el seu corresponent remake nord-americà, Tres hombres y un bebé, és a dir, la suposadament divertida incapacitat dels homes, casats o solters, per cuidar-se d’un nen acabat de néixer o de fer-ho sense l’ajuda d’una dona. La cinquena entrega de Padre no hay más que uno 5: Nido repleto parla de la síndrome del niu buit, però al revés: al film no hi ha cap fill que se’n vagi de casa, una cosa rellevant en l’actualitat.

Es va estrenar el 27 de juny en 408 cines (730 pantalles), i en la primera setmana d’exhibició havia recaptat 1.946.884 euros, una mica més que F1: La película, estrenada el mateix dia en 336 cines (605 pantalles) i amb 1.871.878 euros recaptats, i molt més que la versió en imatge real de Com ensinistrar un drac, que va arribar a Espanya dues setmanes abans i a la tercera s’havia situat en 1.035.663 euros. Tot i que no hi ha dades relatives al cost de Padre no hay más que uno 5, el pressupost ha crescut exponencialment a cada nou film, dels 2.700.000 euros del primer als 5.323.000 del tercer, així que deu passar pels sis milions i mig.

Xifres de bogeria

Si aquestes xifres ja són per si mateixes una bogeria, convé actualitzar-les: fins al 9 de juliol, el film de Santiago Segura havia superat els sis milions de recaptació i, segons les previsions més realistes, doblarà aquesta xifra durant l’estiu. I no es tracta d’una excepció: Padre no hay más que uno 4: Campanas de boda va fer 800.000 euros el primer dia d’estrena i va acabar guanyant 13 milions i mig, de manera que tota la saga es mou en unes xifres similars.

¿Com ha arribat a aquesta situació tan productiva econòmicament parlant però tan qüestionable en termes artístics el protagonista d’El día de la bestia, Muertos de risa, Obra maestra, El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo i El gran Vázquez, amic personal de Guillermo del Toro i flamant productor amb Goya a sobre de La infiltrada, coproduïda amb la seva companyia Bowfinger International Pictures?

El 1998 va rodar la seva millor pel·lícula, Torrente, el brazo tonto de la ley, en què el personatge del greixós i fatxa comissari Torrente s’incrustava en un estil heretat de la comèdia esperpèntica, l’acidesa berlanguiana i la correcció política. Segura va intuir que aquí hi havia un filó i van venir quatre pel·lícules més, progressivament despersonalitzades en relació amb la idea primigènia, de pressupostos cada vegada més folgats i una d’elles fins i tot en 3D, Torrente 4: Lethal crisis (2011), en què el títol era una clara al·lusió a una altra franquícia (nord-americana) de molt èxit, la d’Arma letal.

Notícies relacionades

La concòrdia i totes les altres coses

Gala González, una boda de portada... i de matisos

Perquè en això s’ha convertit Segura, en un fabricant de franquícies. Fins a tres n’ha concebut com a director, actor, guionista i productor, una cosa que és bastant inusual en qualsevol cinematografia. Fa el que vol, així que en el fons no deixa de ser un autor, tot i que amb la mirada (lícita) fixada en la taquilla. Però de vegades se li’n va la mà i el que inicialment hauria de ser cine popular, intel·ligentment concebut des de les estratègies de producció, es converteix en populatxer, xavacà i d’un humor més que discutible. Una cosa és presentar un personatge caspós com Torrente i riure’s de determinats aspectes de la realitat de cada època; una altra és fer cine caspós.

A la saga de Torrente, enfrontat amb mafiosos de Marbella i multinacionals que atempten contra el medi ambient, o situat a l’altre costat de la llei després de passar uns anys entre reixes –a Torrente 5: Operación Eurovegas (2014), que semblava l’última però serà de moment la penúltima, ja que per a l’any que ve s’anuncia un sisè film–, l’han seguit en relativament poc temps dues sèries més de comèdies amb el punt de mira fixat en les diferències generacionals. Aquestes comèdies són Padre no hay mas que uno, que va debutar el 2019 i ja va per aquesta cinquena i superrendible entrega, sempre amb Segura, Toni Acosta i Loles León al capdavant del repartiment –més el concurs de les seves filles Sirena i Calma Segura–, i A todo tren, iniciada el 2021 a partir d’uns conceptes argumentals força semblants –aquí són un pare, un fill i un avi– i de la qual de moment se n’han realitzat dues més, la segona amb Inés de León substituint Segura com a director. Una fórmula que es repeteix film rere film, carregada de tòpics i llocs comuns, però que pel que sembla satisfà el gran públic. La comercialitat, però, no hauria d’estar renyida amb la qualitat.