El Cruïlla compleix 15 anys amb orgull: "Som on somiàvem ser"

El Cruïlla, amb el seu aforament màxim de 25.000 persones per jornada (la de dissabte és a prop del sold out), "no és un lloc per anar a veure un únic artista", sinó per obrir les orelles a propostes de signe divers i compatible. L’oferta dels dimecres, per a la franja més juvenil, ha deixat enrere el patró urbà i presenta Gracie Abrams com a gran reclam. "I ens funciona igual, de la mateixa manera que, aquest any, dijous hem passat de la llatinitat al punk i la gent també ha respost", explica Herreruela. El fitxatge d’Adams es va produir fa molts mesos, quan el seu grau de popularitat era inferior a l’actual. Avui hi ha eines per mirar de calibrar el volum de públic que pot portar un artista, "però hi ha cantants amb moltes escoltes que després no venen entrades", diu, i "encara funciona la intuïció".

Respecte a la desaparició de la nit llatina, la causa és l’"oferta brutal" que es concentra aquests dies a Barcelona en aquest segment musical (concerts de Marc Anthony, Rauw Alejandro, Juan Luis Guerra, Jennifer López, Natalia Lafourcade, Julieta Venegas, Santana...). "Hem vist com han apujat els preus, la guerra que s’ha creat, i ens hem retirat perquè podríem no sortir-ne ben parats", explica Jordi Herreruela. "Costa imaginar que hi hagi públic per a tantes nits de música llatina". L’actual reggaeton comercial no entra en els paràmetres del Cruïlla. "Tot i que anys enrere vam portar-ne els pares, Tego Calderón i Calle 13". El festival opera en un marc musical "distanciat dels extrems, inclusiu, i per això tampoc hem portat figures de heavy metal o techno".

La tasca del Cruïlla és "buscar aquelles propostes que creus que en uns mesos funcionaran i que encara manegen preus raonables", així com "recuperar artistes que han estat un temps desconnectats i que poden tornar en bones condicions". El festival no és aliè al mal de cap que pateix el sector en l’esfera internacional: la crisi dels caps de cartell, figures que es veuen amb poder per prescindir dels festivals i programar pel seu compte arenes o estadis, en l’actual context de creixement dels macroconcerts. "Ara hi ha més artistes que ells sols poden omplir estadis, i un públic que prefereix el xou de dues hores, amb la producció completa, en lloc del festival", cavil·la Herreruela. "Però són dos tipus d’experiència diferents".

Una cursa de fons

Notícies relacionades

Les millors sèries d’aquest any: coses que els Emmy 2025 no haurien d’oblidar 

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Un dels ompleestadis d’aquest estiu, Kendrick Lamar, va passar pel Cruïlla el 2015, en temps de To pimp a butterfly, el seu àlbum de consagració artística. Que no comercial, almenys a Espanya. "Va ser una punxada de públic, potser vam arribar massa aviat". El director recorda que la seva ha sigut una cursa de fons. "Durant deu anys ens vam dedicar a invertir diners".

Herreruela diu haver viscut "amb sentiments contrastats" el debat sobre la propietat dels festivals i el que implica anar a parar a fons d’inversió i conglomerats financers, polèmica esperonada pel cas del Sónar i KKR. "Atacar el Sónar és en certa mesura atacar Barcelona, i em sap greu que passi. Continua sent l’avantguarda 30 anys després i hauríem de tenir la capacitat de protegir-lo", reflexiona. "Alhora, qui ha atacat el Sónar ho deu haver fet considerant el festival com una eina i ha aconseguit posar el focus en un problema gravíssim a Palestina i generant atenció comunicativa i posicionament dels artistes, una cosa que segurament era necessària. Però el dany col·lateral és injust per al Sónar i per a Barcelona". Afegeix el director del Cruïlla que "hauríem de rascar una mica i veure qui hi ha darrere de la campanya de BDS".