Un adeu d’alta volada

La Jeff Lynne’s Electric Light Orchestra (així s’ha anomenat des de la seva tornada el 2014) situa el focus en el cantant i compositor d’aquestes peces, únic lligam material amb el passat després de la mort, l’any passat, del teclista Richard Tandy. Un Lynne que va aparèixer amb la mà esquerra embenada. "Tota la meva vida he tingut una guitarra entre les mans, però no aquesta nit. M’he trencat la mà, però no us preocupeu, res em podrà separar de vosaltres", va explicar diumenge, al·ludint a la fractura que va patir quan un taxi en el qual viatjava, a Londres, va tenir un accident de circulació.

En realitat, tant o més que el mateix Lynne, les protagonistes van ser les cançons, aquestes tonades màgiques d’arranjaments celestials. A ell se’l va veure durant tot el concert una mica incòmode i rígid sense la guitarra, com si no sabés què fer amb els braços. Però la música va parlar, primer amb la simbòlica One more time (única cita al seu últim àlbum, del 2019), i a partir d’aquí amb el viatge a Evil woman i a Do ya al famosíssim Last train to London i al primigeni pop simfònic de 10538 overture. I més i més dinàmiques melòdiques per degustar embadalits: Strange magic i Sweet talkin’ woman, amb les seves harmonies vocals i la seva corda fregada (dos violoncel·listes i una violinista), recurs que en l’ELO mai va tenir la funció d’embellir sinó de leitmotiv, de vigorós generador de ganxos.

Amb el fill de George Harrison

Notícies relacionades

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

Al grup de 12 músics, amb coristes d’alt nivell, es va afegir un convidat: ni més ni menys que Dhani Harrison, fill de George, que va pilotar els sentits recordatoris dels Traveling Wilburys Handle with care i End of the line. Imatges del quintet (els ja absents Orbison, Petty i Harrison, i Dylan i Lynne) a la pantalla circular, evocadora de l’ovni de la portada d’Out of the blue (1977).

Redoblament de melancolia, i molts números desitjats encara a la recambra: Livin’ thing i la balada Telephone line, i d’allà a All over the world, Turn to stone i el joc de palmes de la discotequera Shine a little love, sota les lluentors de la bola de miralls. El gruix rocker de Don’t bring em down i el punt final amb Mr. Blue Sky, el clímax de la suite Concerto for a rainy day. Comiat dolç, en què el públic va sortir de l’Utilita Arena amb un somriure, insinuant una cosa semblant a la felicitat.