Un adeu d’alta volada

L’Electric Light Orchestra va desplegar una pluja de ‘hits’ en l’últim xou al seu Birmingham natal dins de la seva gira de comiat, que acaba diumenge al londinenc Hyde Park.

En el seu dia, fa 55 anys, van voler desenvolupar les solucions dels Beatles de Sgt. Pepper’s i fondre orquestracions clàssiques amb guitarres i teclats endollats. D’aquesta idea va néixer l’Electric Light Orchestra, i no els va sortir gens malament. El do de Jeff Lynne per la construcció de l’artefacte pop refinat, amb les seves plantes enfiladisses melòdiques (aquests earworms, tornades superglue, barreja d’eufòria i melancolia), els va subministrar èxits per donar i per vendre, i es va guanyar una admiració que, en un diàleg d’anada i tornada, va seduir els mateixos Beatles. L’aventura acaba aquests dies en una breu gira britànica amb tancament diumenge en el londinenc Hyde Park que, abans, va brindar les seves ofrenes (dissabte i diumenge) als paisans de Birmingham, la seva ciutat natal, a l’Utilita Arena.

La Jeff Lynne’s Electric Light Orchestra (així s’ha anomenat des de la seva tornada el 2014) situa el focus en el cantant i compositor d’aquestes peces, únic lligam material amb el passat després de la mort, l’any passat, del teclista Richard Tandy. Un Lynne que va aparèixer amb la mà esquerra embenada. "Tota la meva vida he tingut una guitarra entre les mans, però no aquesta nit. M’he trencat la mà, però no us preocupeu, res em podrà separar de vosaltres", va explicar diumenge, al·ludint a la fractura que va patir quan un taxi en el qual viatjava, a Londres, va tenir un accident de circulació.

En realitat, tant o més que el mateix Lynne, les protagonistes van ser les cançons, aquestes tonades màgiques d’arranjaments celestials. A ell se’l va veure durant tot el concert una mica incòmode i rígid sense la guitarra, com si no sabés què fer amb els braços. Però la música va parlar, primer amb la simbòlica One more time (única cita al seu últim àlbum, del 2019), i a partir d’aquí amb el viatge a Evil woman i a Do ya al famosíssim Last train to London i al primigeni pop simfònic de 10538 overture. I més i més dinàmiques melòdiques per degustar embadalits: Strange magic i Sweet talkin’ woman, amb les seves harmonies vocals i la seva corda fregada (dos violoncel·listes i una violinista), recurs que en l’ELO mai va tenir la funció d’embellir sinó de leitmotiv, de vigorós generador de ganxos.

Amb el fill de George Harrison

Notícies relacionades

Al grup de 12 músics, amb coristes d’alt nivell, es va afegir un convidat: ni més ni menys que Dhani Harrison, fill de George, que va pilotar els sentits recordatoris dels Traveling Wilburys Handle with care i End of the line. Imatges del quintet (els ja absents Orbison, Petty i Harrison, i Dylan i Lynne) a la pantalla circular, evocadora de l’ovni de la portada d’Out of the blue (1977).

Redoblament de melancolia, i molts números desitjats encara a la recambra: Livin’ thing i la balada Telephone line, i d’allà a All over the world, Turn to stone i el joc de palmes de la discotequera Shine a little love, sota les lluentors de la bola de miralls. El gruix rocker de Don’t bring em down i el punt final amb Mr. Blue Sky, el clímax de la suite Concerto for a rainy day. Comiat dolç, en què el públic va sortir de l’Utilita Arena amb un somriure, insinuant una cosa semblant a la felicitat.

Temes:

Beatles Focus

Inicia sessió 0 Comentaris

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta