Antonio Orozco, una borratxera emocional en la nit de la seva vida

Els tours d’aniversari poden ser un recurs destinat a reanimar carreres indecises, però el d’Antonio Orozco arriba en el seu moment més àlgid en aquests 25 anys. El d’ahir a la nit al Palau Sant Jordi (primer dels seus dos concerts amb tot venut, doblet inèdit en la seva carrera), va ser un Orozco amb ració doble de poder i el repertori més dominador possible, suma de grans èxits i de les cançons (set) del seu enfortidor últim àlbum, El tiempo no es oro.

Els seus concerts sempre han semblat una mena d’acte de buidatge anímic i entrega integral, com si s’acabés el món, i la nit era propícia a apujar l’aposta encara més si es podia, per això responia a l’enunciat de La gira de mi vida. Des del començament, Orozco va ser encara més Orozco que mai, prenent perspectiva de la seva carrera i de la seva vida (imatges del seu futur rostre envellit amb IA) i establint un profund diàleg amb el públic, que va aplaudir enmig d’una ratxa de fites: d’Hoy a un Qué me queda vocalment desbocada, fonent-se amb el ganxo de Seven nation army, de The White Stripes. I un Devuélveme la vida abraçat i entonat pel Sant Jordi.

Però Orozco va voler celebrar el present i, acompanyat d’una banda imponent (còmplices com Pedro Javier Hermosilla), va brillar en el nucli central del repertori, començant per la imparable Te estaba esperando. El flamenc va sobrevolar per Bebé, en simbiosi amb l’arrencada rock, i en el toc de caixó de Lo inevitable, mentre que El problema fue la solución i Despierta van portar substanciosos matisos i plantes enfiladisses melòdiques. Orozco és propici a les tornades llargues, sofertes, però hi va haver també diversió i ball en el set: els rescats més pop, de Llegará, amb electrònica i tonada corejable, i el ja llunyà Te esperaré, del 2001.

I en el clímax, entre altres cartes del passat (Mi héroe, Lo que tú quieras soy), va arribar l’altre punt d’ancoratge actual, l’escena més emotiva, amb Te juro que no hay un segundo que no piense en ti. Una cançó dedicada a la seva filla Antonella i que va interpretar mig en català (la versió gravada al disc de La Marató, amb el llagrimall en crisi, reafirmant el fons d’home sentimental. Abans d’acomiadar-se, un anunci: el final de gira serà el 22 de desembre del 2026 en el que serà el tercer Sant Jordi d’aquesta pròspera era d’Antonio Orozco.

Notícies relacionades

La música en viu guanya 1,6 milions d’espectadors en cinc anys

Urdangarin i altres redempcions públiques

Antonio Orozco

Palau Sant Jordi. 28/11/2025