Oasis, la gran reconciliació

Després de molts anys de menyspreu mutu, el 2023, Noel Gallagher va sorprendre al declarar a la BBC que "mai pots dir mai de la vida". L’estiu del 2024, Liam va encendre la rumorologia quan, replicant comentaris a les xarxes, va llançar un molt prometedor "ens veiem a primera fila". L’anunci va arribar el 27 d’agost: "Els canons s’han silenciat/ Les estrelles s’han alineat/ La gran espera ha acabat/ Vine a veure-ho/ No serà televisat", van comunicar poèticament els Gallagher, amb picada d’ullet final a la cançó The revolution will not be televised de Gil Scott-Heron. El dia 30, Definitely maybe (1994), el primer àlbum d’Oasis, es reeditava i tornava al número u, 30 anys després.

¿Un duo?

Oasis va néixer el 1991 a Manchester com a evolució d’una banda anomenada Rain, quan l’equip format pel guitarrista Paul Bonehead Arthurs, el baixista Paul McGuigan i el bateria Tony McCarroll va decidir substituir el seu cantant, Chris Hutton, per Liam Gallagher. El germà gran, Noel, es guanyava la vida com a roadie d’Inspiral Carpets mentre componia temes com Live forever. Quan va veure actuar Oasis, va mostrar ben poc entusiasme. "Només era un grup indie abans que jo entrés", explicava. I es va oferir com a arma secreta per catapultar-lo. Va caure una advertència mítica: "O deixeu que jo escrigui les cançons i ens llancem a l’estrellat, o us quedeu aquí a Manchester la resta de les vostres tristes vides.

Aquella formació va gravar els tres primers àlbums, els millors de la banda. Noel i Liam van acabar desfent-se dels seus col·legues. Ara, en la seva tornada, només ells dos apareixen en les imatges dels pòsters, tot i que han repescat Paul Bonehead Arthurs, així com Gem Archer i Andy Bell (titulars del període 1999-2009). És novetat Andy Waronker, el bateria que va suplir Bill Berry a les gires de R.E.M.

Oasis va impactar des del principi com una banda de bocamolls aliens a la més mínima noció d’humilitat: ells eren "els nous Beatles" i Noel, "el millor compositor del món". El 1995, es van veure integrats en l’onada del Britpop, un moviment amb què el Regne Unit va buscar la revenja després dels anys de predomini industrial ianqui a costa del grunge, escena que Oasis va menysprear: "Kurt Cobain era un infeliç que no va poder suportar la fama. Nosaltres som més forts" (Noel). Titllaven Suede i Pulp d’intel·lectuals i buscaven el cos a cos, incloent patinades reprovables, com quan Liam va desitjar que els nois de Blur contraguessin la sida i morissin (després es va disculpar).

¿Homenatges o plagis?

Noel Gallagher ha afirmat que sense els Beatles no hauria fet cançons, i aquest influx és perceptible en el riff d’Up in the sky o en la dinàmica coral molt Hey Jude d’All around the world. Però Oasis ha manllevat moltes idees d’altres referents musicals, en alguns casos amb conseqüències legals: van haver de compensar The New Seekers per manllevar la melodia d’I’d like to teach the world to sing en el seu Shakermaker. I van admetre que l’arrencada guitarrer de Cigarettes & alcohol prové de Get it on de T. Rex. Entre les seves fonts d’inspiració han estat també Sex Pistols, The Jam, The Smiths i The Stone Roses.

Els Gallagher sempre han donat espectacle amb les seves impertinències creuades. Noel va utilitzar una foto de Liam en la qual pretenia prendre una sopa amb una forquilla com a burla de les seves incapacitats naturals. I viceversa: Noel era "una patata", va repetir Liam a les xarxes. Van córrer insults més gruixuts, folklore no només mediàtic, sinó molt real, amb fugides d’un i un altre en plena gira, mostres de menyspreu públic i l’escena de la ruptura a París (2009), enmig d’una bronca en la qual va resultar malmesa l’estimada guitarra Gibson ES-355 de Noel (que va restaurar i va vendre en subhasta per gairebé 400.000 euros).

Lluny de l’estadi

El grup va debutar a Espanya actuant a Las Ventas el juliol de 1995, dins un programa encapçalat per The Cure. L’abril de 1996 va escollir Barcelona, una sala Zeleste en la qual va tocar una hora i quart i es va acomiadar amb el seu cover d’I am the walrus, dels Beatles. Els Gallagher van tornar en cada una de les seves gires europees, incloent places com el FIB (tres vegades). Ara és possible imaginar Oasis omplint per si sol estadis a Espanya, si bé en el passat, a Barcelona, la seva cota més alta va ser el Palau Olímpic de Badalona (11.000 localitats) en la seva gira final, el 13 de febrer del 2009.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Oasis torna en un temps en què el rock s’ha allunyat del corrent central de la música, ocupada per un grup d’ídols llatins, rapers i vedets pop amb aparatoses produccions electròniques. La resposta popular ha sigut imponent: els Gallagher invoquen una èpica i un ordre escènic extraviat, però amb base social flotant, suma del públic clàssic d’Oasis, que sent la crida de la nostàlgia i la reafirmació generacional, i dels seus fills, interpel·lats per la melancolia d’una cosa gran que no van viure al seu dia.

Eren inicialment 14 concerts en estadis del Regne Unit per a aquest estiu, i els sold out encadenats van elevar la xifra a 19 (incloent set xous a l’estadi de Wembley). La gira seguirà els següents mesos pel Canadà, els Estats Units, Mèxic, Corea del Sud, el Japó, Austràlia, l’Argentina, Xile i el Brasil. ¿Europa? S’esperen notícies per al 2026.