Grigorian, la nova heroïna liceista

Grigorian, soprano lituana filla del gran tenor armeni Gegham Grigoryan, favorit de Gergiev i que també va triomfar a Barcelona –el solien veure als bars del carrer de Sant Pau enganxat a un cigar i a les escurabutxaques–, va oferir dues mostres de la seva grandesa vocal, tècnica i expressiva en dues autèntiques proves de foc: les meravelloses, complexes, exigents i esgotadores Quatre últimes cançons de Richard Strauss, i, després, ni més ni menys que la Mort d’amor d’Isolde, del Tristan und Isolde de Wagner, una de les escenes operístiques més demanades del repertori. I Grigorian va tornar a enamorar al demostrar un domini absolut en tots dos mons. En les cançons pòstumes de Strauss es va moure entre la dolçor i el rampell, com sumida en el núvol musical que construeix el compositor i que la Simfònica del Liceu va saber recrear amb perícia sota les ordres de Josep Pons. Tot va ser al seu lloc, amb un fraseig perfecte, donant sentit a cada paraula, utilitzant els reguladors amb sentit i sensibilitat extrema.

Quan ja semblava que no podia superar-se va arribar un Liebestod de gran profunditat dramàtica; després del preludi del Tristan Grigorian va entrar en el personatge pintant el seu cant amb tot el sentiment que la pàgina requereix. Per al record.

Notícies relacionades

Cancel·lat el concert de Fito Páez que havia d'inaugurar el festival de Cap Roig

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

Gran classe de Goerne

En la segona part va pujar a escena un cantant ja veterà que els catalans coneixen des de molt jove, perquè el baríton Matthias Goerne, gran intèrpret de lieder és fidel a la Schubertiada de Vilabertran des dels seus començaments. Sempre meravellant per la seva precoç maduresa davant el text i la música, pel seu saber dir, per la seva dicció, al Liceu no s’hi ha prodigat gaire, tot i que encara és en el record un meravellós concert de Mahler ofert el 2006 o aquest recital del 2009 i, molt més recentment –després d’un oblidable War Requiem escenificat de Britten-, la seva impactant visió del protagonista de Wozzeck d’Alban Berg. Aquesta vegada va apostar per Wagner amb dues grans escenes, el "Lament del Rei Marke", del Tristan, i el cèlebre comiat de Wotan, de Die Walküre. En tots dos casos va demostrar un cant noble, entregat, amb uns greus assentats i, si bé és cert que la seva projecció no és la ideal per a un repertori amb tant de múscul orquestral, la seva gran classe com a intèrpret va decretar el que es mereixia, un nou èxit personal.