Confessions per al divan

Virgin és un altre dels àlbums en què el relat pot fer-nos perdre de vista les cançons, que al cap i a la fi són el que importa. Aquí n’hi ha, tot i que cap resulti tan imperial com Royals (que va llançar quan tenia 16 anys) o Green light (19). El disc trepitja fort en l’arrencada, on es concentren les millors cartes. Hammer és un pòrtic robust, de crescendo tèrbol, semblant a les cavil·lacions existencials ("pot ser que hagi nascut de nou / Estic preparada per sentir que no tinc les respostes") i on associa la idea de virginitat a la taula rasa de la liquiditat sexual: "alguns dies soc dona, d’altres soc home".

Cordes i distorsions

D’aquí anem a la celebració hedonista de What was that, de trajecte incisiu (va ser el primer single, llançat fa dos mesos), i aquesta marea intranquil·la, amb sigil·losos arranjaments de corda, anomenada Shapeshifter, meditació entorn de les aventures d’una nit que dona forma a una rutina. És el punt més àlgid de l’àlbum. Man of the year imposa amb la seva cruesa sònica distorsionada (suposada expressió del turment interior: "¿qui em voldrà així?") i Favourite daughter funciona amb aquest diàleg amb si mateixa en què es pregunta si ha de ser una mica actriu en les seves relacions familiars.

Notícies relacionades

Mor José Luis Cienfuegos, director de la Seminci

Catalunya llança un satèl·lit per a proves amb 6G

L’àlbum s’enfosqueix a partir d’aquí i les dinàmiques melòdiques són més opaques i depenen de la pulsió confessional (a Current affairs i Clearblue), mentre cobren forma d’artefacte opressiu (GRWM, amb textures gairebé industrials) i deriven cap a un sibil·lí interiorisme èpic (Broken glass, reflex dels seus desordres alimentaris). Paisatge que remunta amb una peça més senzilla i musicalment més inspirada If she could see me now, per acabar amb el monòleg de David ("¿tornaré a estimar una altra vegada?"), entre textures d’indietrònica arriscada i la guitarra elèctrica i el baix de Justin Vernon (Bon Iver).

Lorde és una creadora important que ha obert camí com a instigadora d’un pop mainstream amb ànima, atrevida en matèria de textures i producció, i descarnada a l’airejar angoixes íntimes (que han connectat amb la seva generació). Virgin hereta aquestes propietats i deixa pel camí algunes cançons perdurables, tot i que l’ombra de Melodrama (2017) continuï sent allargada.