‘Glòria als herois’
Manolo González, frustrat amb el resultat, dona instruccions als seus jugadors en el partit del Camp Nou. | E. F. / EFE /
Em toca escriure la columna sobre el RCD Espanyol la setmana posterior al derbi, en què la Lliga descansa abans que rebem el Llevant –el cuer de la classificació– i en la qual ens ha deixat José Emilio Santamaría, el millor entrenador que, amb números a la mà, hem tingut en la nostra història. Es diu aviat.
No em va agradar el derbi per diverses coses: perquè ens vam presentar al camp en la segona part, perquè ens en van fer quatre i perquè Manolo González va fer en la prèvia una broma impròpia que només li pot anar en contra.
¿Quin va ser l’objectiu d’aquesta gràcia, si és que la va tenir? ¿Demostrar que era més periquito que ningú? ¿A aquestes altures desconeix que des que surt de casa sempre pot tenir una càmera que el gravi, i més al recinte visitant? Ni em va agradar el desagradable gest del vòmit, ni mai m’agradarà que públicament l’entrenador del meu equip escenifiqui una cosa tan grollera. Dono per fet que Alan Pace, el president, el va cridar a l’ordre amb una bona reprimenda. Espero confirmar-ho ben aviat. Això no són valors del meu RCDE.
I, ja que va de valors, no em van agradar els càntics d’alguns nanos del Barça contra l’Espanyol. Mai els vaig sentir en figures com ara Puyol, Iniesta, Xavi, Messi, Guardiola o Cruyff, que els donen mil lliçons d’humilitat a aquesta col·lecció de canis i de buscarraons de fira.
"Perico, dime lo que se siente tener tu casa en Cornellà" (difícil trobar un comentari tan classista); "Te tiramos Sarrià..." (la majoria ni havien nascut); "fuisteis a la montañá" (la lletra és notòriament millorable); "rezaremos por tu desaparición", dubto que ho facin perquè el derbi és la seva necessitat anual de reivindicar-se. Per això Lamine Yamal va publicar: "Toca aguantar-se". És groller que un professional insulti el veí, perquè quan escups cap a dalt et pots caure el gargall a la teva pròpia boca, com li va passar tres dies després en la visita al Metropolitano davant de l’Atlètic.
I el meu record a José Emilio Santamaría, senyor d’un futbol que ja no és el meu.
