Públic guiri: ¿irritació o motiu d’orgull?

Tan sols passejant aquests dies pel Fòrum, a simple vista, era perceptible que el públic estranger anava disparat, i les xifres de balanç ho confirmen: va representar el 65%, sis punts més que el 2024 i igualant el rècord de l’eufòrica edició postpandèmica del 2022. Comentant amb altres nadius l’evidència d’aquest paisatge humà, i el predomini de l’anglès com a llengua franca, fins i tot sense fer d’això una tragèdia, es palpava aquesta sensació melancòlica de veure’t com a minoria a la teva ciutat, la síndrome de reserva sioux.

Que la quota de guiris s’enfili més o menys depèn en bona mesura del cartell del festival. Aquest any, l’ha propulsat el fitxatge del trio Charli XCX-Sabrina Carpenter-Chappell Roan, únic en el mapa de festivals europeu. I això ha generat certa asincronia en els fluxos del públic. L’estranger, molt jove i bastant femení, s’ha concentrat en les tres vedets, i en altres figures molt famoses a certs països i desconegudes per aquí (molts irlandesos amb CMAT, francesos amb Zaho de Sagazan). I en el fons indie del programa hi ha hagut una presència més visible de la clientela autòctona habitual, més madura i masculina: concerts com els de Stereolab o The Hard Quartet (el grup actual de Stephen Malkmus, de Pavement).

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

Les dues esferes de públic han conviscut sense cap fricció, però tendint a ignorar-se mútuament, com si cadascú visqués a la seva pròpia bombolla festivalera. Que convisquin en pau és un èxit, cal dir. Costa imaginar que, per exemple, en l’edició del 2015, entre The Strokes, Interpol i Ride, el festival s’hagués dignat a programar Kylie Minogue (un equivalent mainstream al que avui podria representar Sabrina). És veritat que tot s’ha fet més líquid i menys conflictiu.

Hi va haver un temps en què l’imaginari del Primavera es veia anquilosat i corrien bromes sobre un cartell del 2040 amb Pixies com a gran reclam en la seva enèsima gira de reunió. El festival va reaccionar i aquí hi ha el resultat. ¿Què esperàvem, si no? Podem irritar-nos davant la invasió guiri i sospirar per temps més purs, més nostres, però el que passa és fruit de l’èxit, de la marca i de la ciutat, i hauria de ser motiu d’orgull, en aquesta Barcelona de vegades tan rondinaire, fer coses úniques que atrauen visitants (amb la cultura com a leitmotiv). Sense aquest 65% de públic estranger, el Primavera no hauria pogut pagar per Charli XCX, Sabrina Carpenter i Chappell Roan. Podrà pensar-se: "¿I què?". Però les ciutats són com les bicicletes, que si deixes de pedalar et claves un mastegot.