El catalanisme busca recuperar el rumb entre la ressaca del procés i l’auge del nacionalisme excloent

Estem en un moment de «back to origins», com ha explicat Marta Pascal, professora de la UPF i presidenta del Partit Nacionalista Català (PNC). L’aspiració d’enfortir les institucions catalanes i l’autogovern, sumada a la delicada situació que travessa la llengua catalana, obliga a buscar espais d’entesa entre les forces catalanistes i el moviment al carrer. També a replantejar els camins del catalanisme, que, segons ha emfatitzat Pascal, ha de passar necessàriament per l’«amplitud» de mires i la integració. «Li fem un favor al catalanisme si som capaços d’incorporar la visió més àmplia», ha declarat. Com a exemple ha posat la figura de Gabriel Rufián: «Quan va aparèixer un català que parla castellà al Congrés vaig pensar: ‘Si això ens fa més forts, encantada’», ha dit l’exconvergent.

La identitat catalana, no obstant, té un altre repte per endavant. La irrupció de forces com Aliança Catalana tensa les costures d’un catalanisme que sempre s’ha entès com a transversal i que veu ara com el discurs islamòfob de Sílvia Orriols convenç una part de la ciutadania que el catalanisme ha de ser, per sobreviure, excloent. La majoria de ponents han coincidit a situar Aliança Catalana dins del catalanisme, malgrat que no encaixi en els «valors cívics» que l’han caracteritzat. Fora d’aquest plantejament s’ha situat Gemma Ubasart, exconsellera de Justícia i docent de la Universitat de Girona (UdG): «No té sentit que s’inclogui Aliança en aquest projecte, no es pot construir la Catalunya dels vuit milions amb ells», ha defensat. També des de la UdG, Andreu Pujol ha deixat clar que Aliança Catalana no és «filla del procés», sinó que respon a un moviment d’extrema dreta que ha aflorat a tot el món.

«Si aquest gir xenòfob d’una part del catalanisme es consolida, seria una mica un suïcidi del catalanisme», ha esgrimit per la seva banda Jordi Muñoz, professor de la Universitat de Barcelona (UB). Per a aquest expert, fracassar en la incorporació de la segona generació de l’onada migratòria del segle XXI «ubicaria la catalanitat en una posició més feble i minoritària». El perill hi és, però la seva mera existència suposa també una pressió afegida per ordenar els valors del catalanisme. «És un partit catalanista que obre molts interrogants sobre com entenem avui la catalanitat, des de la llengua fins a la idea de civilització. Planteja un dilema que el catalanisme haurà d’afrontar i posa sobre la taula qüestions que semblaven resoltes, però que potser no ho estaven, o almenys no del tot», ha apuntat Astrid Barrio, docent de la Universitat de València i secretària del comitè editorial d’EL PERIÓDICO.

L’anticatalanisme

«Un dels grans problemes que hi ha avui és l’absència de consensos bàsics sobre els que s’ha vestit el catalanisme», ha comentat Barrio. La seva reflexió de fons és que, sense ponts, la divisió impossibilita que el catalanisme, que porta la integració en el seu ADN, pugui trobar el seu camí. Part d’aquesta situació, ha explicat, neix de com el procés va fer que el concepte de «catalanisme» quedés segrestat pel d’«independentisme». Per això, superar aquesta confusió serà clau per dilucidar quin pot ser el seu futur.

Pel camí, no obstant, han quedat conseqüències. Una és l’auge de l’anticatalanisme, que va donar pas a partits com Ciutadans, alimentat en el seu moment per la catalanofòbia. El seu testimoni el va recollir Vox, que suma ara un nou vessant: la «impugnació territorial» i el rebuig del model autonòmic. «El catalanisme es troba no només en un Estat que no atén les seves demandes, sinó davant forces polítiques que plantegen la regressió», ha dit Barrio.

Tot això es combina amb una tercera conseqüència: la situació permanent d’ingovernabilitat en les institucions de l’Estat, especialment al Congrés, on els partits catalans són necessaris per garantir l’estabilitat. Ho ha viscut el PSOE, que va haver de pactar amb Junts i ERC la investidura de Pedro Sánchez, i ho explora ara el PP, que aquests dies pressiona Junts perquè recolziuna moció de censura contra Sánchez, una possibilitat que a Waterloo no veuen clara per la necessitat de sumar els seus vots als de Vox.

Una perspectiva internacional

La qüestió de fons continua sent com convertir l’aspiració d’autogovern en un projecte polític útil, transversal i capaç de respondre als reptes de la Catalunya actual. El futur no necessàriament ha de ser fosc. Josep Lluís Martí, professor de la UPF, ha demanat mirar amb «perspectiva» i «objectivitat» el moment de «ressaca postprocés» que viu Catalunya. «Internacionalment hi ha cert pessimisme. Molts dels fenòmens que creiem propis passen a tot arreu; el desànim i la fragmentació afecten totes les forces democràtiques», ha anotat Martí, que ha reivindicat l’«optimisme» com a «única via» per afrontar el futur. «Si no, ¿per a què?» ,s’ha preguntat.

Des d’aquesta òptica de política comparada també s’ha pronunciat Elisenda Casanas-Adam, professora de la University of Edinburgh, que ha estudiat durant anys el nacionalisme escocès. Segons ha assenyalat, l’auge de forces «il·liberals i regressives», que «retallen llibertats» i «erosionen l’Estat de dret», també pot ser una palanca perquè sorgeixi un catalanisme capaç de contrarestar aquesta tendència. «Durant els governs conservadors al Regne Unit, les institucions d’Escòcia van utilitzar l’autogovern per marcar perfil propi, defensar drets i presentar-se com un dic davant l’erosió democràtica», ha apuntat.

Deu anys després del referèndum de l’1-O, per primera vegada en dècades, un partit que no es defineix com a «nacionalista» ni «independentista» ha agafat les regnes de la Generalitat. Salvador Illa (PSC) abraça el catalanisme i pacta amb l’independentisme d’ERC, que des de fa anys, com Junts, ha trobat en la negociació amb els socialistes una via d’escapament per esmorteir les conseqüències judicials, emocionals i polítiques del procés, entre les quals la llei d’amnistia. És des d’on Martí demana plantejar la reconstrucció del catalanisme. «Hem entrat en una lògica de justificar el pacte amb l’enemic per aconseguir X o Y, però no per recosir-nos», ha etzibat, apel·lant al fet que aquest nou escenari no serveixi per creuar retrets entre partits, com està passant, sinó per defensar junts allò que comparteixen.

Aliances Junts-ERC

Notícies relacionades

El Parlament demana retirar la presència dels Mossos de paisà a les escoles

L’UCO afirma que l’actuació de la trama de Leire Díez buscava «protegir el PSOE, el Govern i el seu president»

«El millor escenari és el de les aliances entre partits que vulguin lluitar en favor de l’autogovern», ha considerat Muñoz. El professor creu que Junts i ERC haurien d’aprofitar una «improbable» ocasió el 2027, si l’aritmètica dona, per pressionar Sánchez amb l’objectiu de reforçar l’autogovern català, una vegada quedi resolta l’amnistia, encara pendent d’aplicar-se en casos com el de Carles Puigdemont. En aquest punt, Barrio ha introduït una anotació: «En el cas de l’autogovern, veig necessari posar més el focus en el ‘millor’ que en el ‘més’». I ha afegit: «Més que seguir una lògica incrementalista de competències, hauríem de començar a plantejar-nos: ¿com podem millorar?».

La resposta exigirà autocrítica i dependrà, en bona mesura, dels governants. Jordi Graupera, fundador d’Alhora i professor de la Universitat Ramon Llull, ha posat sobre la taula la necessitat de renovar els lideratges del procés i de mirar cap als municipis per trobar noves cares capaces d’afrontar el futur de Catalunya. Això sí, com ha dit Andreu Pujol: «Sempre és un acte arriscat parlar del futur».