‘Espresso’ i 15 gominoles més

E l bolo de Sabrina Carpenter no va ser un més del Primavera Sound, sinó un punt i a part en la narrativa del festival, que no havia acollit mai un cap de cartell tan rematadament mainstream en les seves dues dècades d’historial. La barreja de públics i l’encaix fàcil d’aquest xou tocat per la purpurina i els colors pastel, coronant una jornada plena d’accents rockers i indie, incideix en la idea que avui en dia gèneres i nínxols musicals s’encreuen de tal manera que uns anys enrere haurien causat fins i tot un motí popular.

Va resultar ser un espectacle entretingut i graciós, en el qual aquesta petita diva de Pensilvània va jugar amb un simulacre de transmissió televisiva retro en un escenari de varietats, amb tons daurats i vestits brilli-brilli. El seu fenomen penja sobretot d’una cançó, Espresso, però és fàcil veure en ella una simpàtica pin-up que serveix al seu pas gominoles pop i els conquereix tant a ells com a elles. La base la va posar el seu celebrat Short n’sweet (que resulta que és el seu sisè àlbum), amb ganxos com el I don’t give a fuck about you, replicat a crits per les damisel·les del lloc en Good graces. Al qual ja cal afegir el notable Manchild, publicat aquest dijous i que va estrenar al Fòrum.

Carpenter va practicar el xou coreogràfic, amb canvis de vestuari i un llit rodó en el qual es va enjogassar amb els ballarins tal com va fer Madonna en el Blond Ambition Tour. Hi va haver guitarres acústiques a Coincidence, purpurina Disney a Because I liked a boy i una balada, Couldn’t make it any harder, que Olivia Newton-John podria haver cantat a la pel·lícula Grease. I també un cover universal, el número disco It’s raining men, de The Weather Girls (de 1979, vint anys abans que naixés).

Please please please va realçar el tram final amb la seva distant frivolitat ("sisplau, no em facis plorar ara que m’he maquillat tan bé"), i Espresso, la cançó per la qual molta gent era allà, va tancar amb un gust no tant de cafè concentrat sinó d’aquell refresc ric en sucre al qual costa tant dir que no.

Sabrina Carpenter

Notícies relacionades

La Oreja de Van Gogh, amb Amaia Montero de nou, torna als escenaris: concert al Sant Jordi el 2026

Fry House: les ‘burgers’ japoneses d’un artista i un consultor

Primavera Sound

6/6/2025