Chappell Roan embruixa amb la seva fantasia ‘queer’

En el Primavera Sound antic predominaven els texans i les samarretes (de bandes) i ara, gràcies a artistes com Chappell Roan, veiem models de conte de fades i perruques, cotilles i maquillatges com sortits d’un cabaret de la belle époque. Doncs és més divertit, escoltin. La seva elevació d’una feminitat rococó en clau queer no és només façana: aquí hi ha artista, i unes quantes cançons, i un llenguatge musical distintiu (amb enganxada sibil·lina i una mica de foscor), com vam poder comprovar dissabte en el tancament del festival al Fòrum.

L’estrellat de Roan ha sigut sobtat, però The rise and fall of a Midwest princess té darrere almenys set anys d’elaboració sorda. Ella disfruta ara del seu gran moment embolicant les seves cançons amb fantasia escènica: vestit com sortit d’El mag d’Oz, ales de papallona al cap i el decorat d’un castell gòtic envoltat en tenebres (amb reminiscències del Born this way ball, de la predecessora de les noies una mica friquis Lady Gaga). Autoestima alta des del minut u (es va presentar com "hipersexi de dalt a baix" en Super graphic ultra modern girl) i cordials plantofades al gènere masculí: en Femininomenon va apostar per la superdona, vistes les seves decepcions amb els homes. "Senyores, ja sabeu el que vull dir. / Tu saps el que necessites, i ell també, / però, ¿se li nota?", va preguntar repetidament en el gag central del tema, interrogant replicat cada vegada amb el sorollós "¡no!" de la multitud.

En el seu material abunda aquesta mena de ganxos que donen joc en el directe, i Guilty pleasure, Casual i Pink pony club van desplegar inventiva en un set amb trams menys precisos: el baladisme convencional (The subway), l’empelt hard rock de Barracuda, versió de Heart, i el country de The giver. Res que Good luck, babe! i Pink pony club, cartes lliurades en l’efervescent tram final, no poguessin remeiar, coronant a la fada Chappell en el seu debut barceloní.

Una altra vegada, com dijous i divendres, l’altra cara d’aquest Primavera van ser les bandes del vell ordre indie rock. Destaquem Fontaines D.C., en ratxa després d’aquest Romance que apel·la a l’amor i a l’esperança, aspre però amb sentiment i renovats matisos: de l’esveltesa pop d’It’s amazing to be young fins a l’himne In the modern world, amb fons electrònics creuats amb cultura hip-hop en la imponent Starburster. Més enllà del superpop també hi ha vida.

Chappell Roan

Notícies relacionades

Morir de riure i dolor

La IA no només escriu, també encongeix els llibres i els llegeix per tu

7/6/2025

Primavera Sound