Xoc de civilitzacions al Primavera

El públic enganxat a l’Espresso havia pres posicions des de feia hores davant l’escenari Estrella Damm quan, a alguns quilòmetres mentals, a la planura Amazon, Stereolab va sortir a demostrar davant la seva clientela (granadeta, potser hipster, o el que en quedi) que, de vegades, les tornades de bandes amb llegenda són una bona idea. Amb la veu dolça i pulcra de la francesa Laetitia Sadier (i el teclat, i el trombó), en tàndem directiu amb el guitarrista-teclista Tim Gane, es van instal·lar en el seu acabat de publicar i disfrutable Instant holograms in metal film, el seu primer àlbum en 15 anys, que reconstrueix aquest pop alhora sensible i una mica maquinal que els va fer únics.

Guitarres estrepitoses

So, més que retro, d’una bromosa realitat paral·lela, amb exponents com Aerial troubles i Melodie is a wound, que van casar amb una fluïdesa natural amb les (poques) peces antigues que van repescar. El cas de The flower called nowhere i Miss Modular, totes dues d’un dels seus àlbums de referència, Dots and loops (1997). Sí, Stereolab ha tornat amb les seves constants vitals al seu lloc i la seva aura distintiva, gairebé com si el temps no hagués passat.

Però hi va haver propostes més estridents, físiques i, sí, diguem-ho sense embuts, rockeres que potser van posar a prova aquest principi segons el qual la generació Z és lliure de prejudicis i rebutjos instintius davant músiques que no són les seves. Hi va haver situacions propícies a això, en particular el recital de distorsions musculoses de The Hard Quartet, el supergrup de refugiats de l’indie rock dels noranta encapçalat per Stephen Malkmus (Pavement). Senyors de mitjana edat armant un terrabastall de cal Déu amb les seves guitarres, aquest instrument sota sospita des de fa uns anys, però tot això amb el seu cor pop i les seves línies melòdiques que s’obren pas entre la turbulència. Van recórrer a gust el seu primer àlbum, tocant molt junts, com si fossin al garatge.

Hi va haver més empenta guitarrera en la sessió de Wolf Alice, amb Ellie Roswell al capdavant, entre la densitat shoegazing i la destralada hard, amb picades d’ullet a The White Stripes i Black Sabbath. I en HAIM, el combo californià de les germanes Est, Danielle i Alana (també actriu, la protagonista de Licorize pizza), domant l’empenta rockera amb dinàmiques soft i aquestes harmonies vocals de tradició de Los Angeles. El seu nou àlbum I quit, i números segurs com The wire.

El prodigi francès

A uns minuts d’allà, a l’escenari Cupra (l’amfiteatre), era procedent fixar-se en una delikatessen, Zaho de Sagazan, cantant i compositora revelació de la França atlàntica (Saint-Nazaire), que l’any passat es va emportar quatre premis Victoires de la Musique amb el seu primer àlbum, La symphonie des éclairs. Símbol de l’última generació de la música francesa i en francès, fan de Kraftwerk i de Barbara, cruïlla de mons, veu d’alts vols sobre taules de synth pop una mica còsmic i amb ecos poètics de la chanson.

Va actuar envoltada de sintetitzadors als quals va extreure l’ànima en un repertori que va ser de l’exquisida cançó titular, asseguda al piano, a la robusta Tristesse. Zaho de Sagazan assegura que no s’ha enamorat mai i que en les seves relacions preval l’amistat, i les seves cançons van fondre duresa i malenconia. "Soc molt sensible i ploro molt", va dir. Es va acomiadar amb el pur tràngol electrònic en Dansez, estirat a plaer i enllaçat amb el seu eufòric cover de Modern love, de David Bowie.

Notícies relacionades

Sabrina Carpenter entreté al Primavera Sound: ‘Espresso’ i 15 gominoles més

Una consagració massiva i un aniversari total

Domini del pentagrama

En aquest escenari hi va haver més bones notícies amb la sessió d’aquest artefacte anomenat Waxahatchee, projecte d’estètica sonora Americana dirigit per una veu amb caràcter, Kathryn Crutchfield, amb un sisè àlbum, Tigers flood, dominant el pentagrama. Va comptar en un parell de temes amb M. J. Lenderman (que actua aquest dissabte al festival) i va consumar un substanciós crescendo elèctric a través de les desitjades Lilacs i Fire. Sessió edificant en nom d’una tradició, la del country-folk, amb uns exponents que no són pas sempre fàcils de veure al nostre país.