El Primavera Sound consuma el relleu generacional del públic

"El timó ja fa temps que l’estàvem posant en aquesta direcció, però aquest any ha sigut històric, perquè hem fet el gir definitiu i el públic ha respost molt bé", va assenyalar llavors el director del festival, Gabi Ruiz, a l’hora de valorar el tomb estilístic i conceptual de la cita barcelonina. La quota indie, l’assortiment de guitarres i els aparells analògic, es mantenien, sí, però havien passat de plat principal a guarnició. El contorn.

Després vindrien la pandèmia, els cartells interruptus –en algun moment fins i tot va arribar a estar fitxat Bad Bunny, l’avui desitjat omplidor d’estadis– i tornar a començar des de la celebració i l’autohomenatge, però amb el desembarcament aquest any de Charli xcx, Sabrina Carpenter i Chappell Roan, primer ple de caps de cartell de l’última dècada, es tanca un cercle i es consuma el sorpasso. És, en certa manera, el signe dels temps i la reconquesta de l’hedonisme associada al nou pop electrònic en totes les seves encarnacions imaginables. Un còctel gairebé perfecte de viralitat, emoció instantània i FOMO.

Canvio de cicle, per tant, i portes obertes a una fornada de públic, generació Z i voltants, que probablement ni tan sols havia nascut quan el Primavera Sound va arrencar el 2001 al Poble Espanyol. El final d’una era, que diran tots els festivalers quilòmetre zero, veterans de llarg recorregut que, coses de l’edat o la falta de sintonia amb el cartell, s’han donat aquest any de baixa per primera vegada i, asseguren, ja no tornaran. O potser sí, perquè el mercat és capritxós i tant t’ofereix un any la rutilant estrena de l’estrella pop del moment com la reunió reescalfada d’alguna vella glòria dels noranta ¿FKA Twigs o Pavement? ¿Gracie Abrams o Oasis? En això estem.

Els peatges de la novetat

La idea del recanvi i la renovació, ja ho veuen, ve de lluny: intentar rejovenir els caps de cartell per atraure un públic més airós és una cosa que el Primavera Sound persegueix des de fa anys, ja sigui apostant pels rapers del moment (Kendrick Lamar el 2014, Run The Jewels el 2017) o rendint-se a les noves dives de pop (Lorde el 2018, Carly Rae Jepsen el 2019). El 2017, el gran any de Bon Iver, The XX i Solange, l’organització ja va detectar un primer gran pic de canvi que, des d’aleshores, ha avançat en manera yenka: un pas petit cap endavant el 2019 amb Rosalía i J Balvín; replegament nostàlgic el 2023 amb Blur i Depeche Mode; finestra mirant al futur el 2022 amb Tyler, The Creator i Megan Thee Stallion; afartament de classicisme el 2024 amb Pulp i PJ Harvey.

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

També la novetat té els seus riscos, com es va poder veure l’any passat, quan bona part del públic que va anar a veure Lana del Rey es va esfumar com per art d’encantament quan la diva novaiorquesa va tornar al camerino. Pateixen les barres i la resta de bandes, a les quals se’ls escapa parteix del públic potencial. Tampoc als grups programats a primera hora als escenaris principals els fa gaire gràcia haver d’actuar davant la indiferència de les noves fornades de fans dels grans caps de cartell que, impacients, fan guàrdia sota els focus des de primera hora de la tarda. Va passar amb Lana del Rey l’any passat, amb Rosalía el 2023 i és més que probable que passi aquest cap de setmana amb els tres caps de cartell. Davant el dubte, el primer que un veu quan accedeix al recinte del Fòrum és una gran escultura de Les supernenes. Subtileses, les justes.

A peu de pista, la renovació de públic i la consolidació del fenomen fan es tradueix també en cert desdibuixament d’un dels trets distintius del Primavera Sound: el pica-pica sense rumb i el deixar-se gronxar per un cartell que sempre ha reservat espai per a la sorpresa. Per a Motörhead compartint vetllada amb Yo La Tengo; Lluís Llach plantant bandera a la plaça del Poble Espanyol; Mayhem travessant la penúltima frontera, la del black metal més turbulent, i Los Chichos fent el mateix amb l’última, la de la rumba.