Cat Power i el camíde ‘God’ Dylan

Cat Power ha estat des del novembre del 2023 fonent-se amb les cançons de Bob Dylan als ulls del públic i en aquest temps diu que hi ha trobat "significats més oberts i profunds". Aquest no és un exercici comú de covers, queda clar. Hi ha una sintonia integral amb el seu autor, i una rara fidelitat expressiva, a la seva lliure manera. "Si és així, és perquè jo adoro tant la cançó com el cantant. El meu amor per Bob ve perquè ell m’ha transportat incomptables vegades a un lloc segur al llarg de la meva vida".

La cantant, guitarrista i pianista d’Atlanta aterra avui a la sala Paral·lel 62, dins del Primavera Sound, amb el cançoner de l’àlbum Cat Power sings Dylan. The 1966 Royal Albert Hall concert, reconstrucció del mític bolo del trobador de Duluth. "Tots veiem missatges entre línies en els versos de Bob, però al cantar-los sents que hi ha una mica més, i jo això no ho sabia", cavil·la Cat Power. "He experimentat certes epifanies cantant aquestes cançons".

Chan Marshall, Cat Power, atén aquest diari per Zoom i es mostra com una entrevistada molt allunyada del pilot automàtic, incitant el diàleg viu. Explica que va créixer escoltant "Bob" i que als 16 anys va triar una de les seves cançons, Desolation row, per a un treball de llengua. Una peça que té a veure amb el que anomena "el misteri" que encarna Dylan. "Les seves paraules van ressonar en mi perquè jo sempre em vaig sentir com ell, com una outsider, una observadora silenciosa". Dylan és més que una influència musical: "Jo li dic God Dylan".

¿I aquesta aproximació a l’artista en la pel·lícula A complete unknown? "Els biopics no són el meu fort, però la vaig acabar veient fa tres setmanes. I vaig plorar al final. El director [James Mangold] va saber comunicar el misteri a Timothée [Chalamet], i Timothée a nosaltres. Vaig sentir que no estava actuant, sinó que s’havia ficat dins d’un sac de patates amb l’ànima de Bob i que es balancejava amb ell, i que era perfecte".

Es parla de la fractura generacional actual relativa als referents culturals, i aquest film la convida a pensar. "El meu fill no vol sentir parlar de Bob Dylan, perquè fa dos anys que la seva mare treballa les seves cançons. Però ell té dos bons amics, un de 8 anys i un altre d’11. No es coneixen entre si. I tots dos van anar a veure-la amb els seus pares i tots dos els van pregar després que els compressin una guitarra pel seu aniversari, i després una harmònica per Nadal. Ara, els dos toquen cançons de Dylan. Així que la bretxa, ¿realment existeix? ¡No!".

Es tracta, remarca, d’"ajudar a la gent jove que aprengui sobre els drets civils a Amèrica" en un temps en què "la història de la població negra s’ha eliminat de les llibreries públiques" i que Donald Trump insulta un dels artistes més destacats del seu país, Bruce Springsteen. "No m’agrada ni tan sols pronunciar el seu nom. Dir això és tan estúpid... Springsteen representa l’americà mitjà. ¿Saps que Dylan està obsessionat amb ell? Una vegada gairebé l’arresten per rondar per casa seva. Adora Bruce. I Warren Zevon".

Una vaga general

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

El que "està passant" al seu país és "perillós" i cal realçar "el poder de la gent", visible en els "cinc milions de persones que a l’abril van sortir a protestar", destaca. "Però s’ha de doblar o triplicar això. Una vaga general. A França en fan contínuament, una setmana cremant cotxes, i aconsegueixen el que volen". Sent una forta complicitat amb el seu públic, tant al seu país com a Europa, com si estigués "tocant a la cuina de casa seva", perquè "estem junts en això".

Llança al periodista una estranya pregunta: "¿Tu vas ser el noi més popular de la teva escola?". A punt de respondre-li (que no, que la timidesa feia estralls), els 40 minuts de Zoom expiren i es talla la conversa. Al cap de poca estona, arriba una resposta per correu. "No responguis, sé que no ho vas ser. Ningú en els concerts de Cat Power ho va ser. Aquesta és la meva gent. Sabíem millor que el noi més popular de l’escola que la recerca de la veritat era la resposta: aquí arrela la nostra atracció pel cine, l’art, la música, amb les nostres petites ments crítiques, que ens acosten a Bob Dylan. Ara, amb Trump, hem d’utilitzar les paraules amb claredat, com Bob ens va ensenyar. Si no, estem acabats com a societat democràtica".