Presentar-te com a víctima i triomfar

La conversa entorn de la música es transforma i, així com anys enrere, quan la crisi del 2008-14, tot versava sobre el nosaltres front el jo, i la consciència de comunitat front la destralada financera, ara moltes entrevistes amb cantants apunten més al seu últim episodi d’ansietat o de trastorn alimentari que a l’evolució del seu llenguatge artístic. Vivències que fa quatre dies s’ocultaven, perquè erosionaven la imatge d’èxit del personatge, figura entesa com a imperial, sense debilitats, ara s’exhibeixen i arriben a constituir el material promocional amb què s’encara un llançament discogràfic o una gira.

Sona dur dit així, però és el que hi ha. No desconfio de la veracitat d’aquestes crisis íntimes airejades en els mitjans: entenc que són reals, com ho han de ser les que pateixen avui dia molts ciutadans, de manera cridanera els més joves, que en els últims temps han fet saltar pels aires les estadístiques sobre la salut mental. La música és un mirall de la realitat. Però parlen de fractures íntimes i de sessions de teràpia artistes amb aspecte de perfectes triomfadors, cosa que pot grinyolar a ulls de qui pateix episodis semblants i a sobre pateix per arribar a fi de mes.

¿Les angoixes del pobre nen ric? Allà estan els soferts testimonis de cantants d’èxit, tant femenins com masculins, molt joves o no tant, en la nostra escena més pròxima: d’Amaia a Aitana, de Dani Martín a Alejandro Sanz. I més enllà: Billie Eilish, Justin Bieber, Ariana Grande, Lady Gaga, Kendrick Lamar, Juanes.

Notícies relacionades

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez

Ens preguntem per què en l’actualitat hi ha molts més solistes que grups en el mainstream (tots els del top 10 dels artistes més escoltats a Spotify el 2024 a tot el món), i aquesta és una de les claus: s’imposen la projecció de la vulnerabilitat i una certa èpica de l’esperit de superació, una marca personal que generi connexió emocional i un relat íntim en ondulació que és més difícil de construir i de viralitzar que quan es tracta d’una banda amb identitats variades i un focus dispers.

Presentar-te com a víctima d’algun mal, fenomen o malaltia més gran que tu, quan ets visiblement un guanyador, hauria precipitat en altres temps acusacions de ploramiques o cínic, i avui no és així: desperta comprensió, encoratja la proximitat. Aquí es percep una bombolla, un refugi, perquè tota aquesta retòrica guaridora xoca amb un món real que cada dia és una mica més dur i despietat. Però és així, també, com s’omplen els estadis. Sí, vivim un temps apassionant.