La nova reina del melodrama pop

¿Recordeu quan, no fa pas tant temps, parlàvem de The xx com un dels grups més influents del segle XXI? ¿Com el seu minimalisme i espai negatiu havien impactat en una nova generació de músics pop? Doncs bé: aquells temps han acabat. En el pop d’ara mateix importa més el maximalisme de Lady Gaga, com bé demostra, des d’una perspectiva molt pròpia, Chappell Roan, jove cantant i compositora de Missouri que ha passat gairebé de l’anonimat a ser cap de cartell del Primavera Sound en temps rècord.

Com sol passar amb les i els artistes que arriben a les nostres orelles amb bones cançons i una visió perfectament formada, darrere d’aquest veloç èxit hi ha, en realitat, un munt d’anys de feina. La guanyadora a best new artist en els Grammy el 2025 va començar a treballar en el seu projecte fa onze anys. Cap al 2017 va publicar un primer epé, School nights, centrat en un dark pop amb influències dels 60 i 70, l’escàs èxit del qual va fer que el segell Atlantic la tragués del seu roster i la desés en un calaix el projecte de primer àlbum.

Estètica ‘drag’

Els camins de l’èxit són, en l’actualitat, inescrutables, una suma esmunyedissa de talent, ardits publicitaris i cops de sort en la viralització. Costa entendre que el seu single del 2020, Pink Pony Club, gravat originalment per al seu debut llarg amb Atlantic, anés guanyant reputació i fans tan a poc a poc i que només arribés a les llistes nord-americanes després que Roan la interpretés en els Grammy del febrer passat, una actuació en què la seva coneguda estètica drag va arribar fins als nivells d’un gloriós paroxisme.

Roan havia gravat el tema, com d’altres, amb el productor Dan Nigro, que venia d’ajudar a llançar Sky Ferreira i després treballaria amb Olivia Rodrigo. Quan l’ascendent hitmaker es va concentrar en el Sour d’aquesta, Roan no va saber trobar el reemplaçament adequat i va treballar rebent comandes en una cafeteria drive-thru (és a dir, sense baixar del cotxe) durant la pandèmia. Va continuar llançant alguns temes de manera independent fins que el març de 2023 va ser fitxada per Nigro per a un subsegell d’Island que tenia l’objectiu, bàsicament, d’editar Roan.

Notícies relacionades

Vivian Gornick: "Els homes no ens odien més que nosaltres a ells"

Robert Brufau, fins ara director general de L’Auditori: "L’OBC va com un tret però falta orgull per la nostra orquestra"

Sis mesos després publicava per fi el seu primer àlbum, The rise and fall of a Midwestern princess (‘L’auge i caiguda d’una princesa de l’Oest Mitjà’), que ja al títol es presentava com un recorregut per les vivències de Roan en el seu salt de Missouri a Los Angeles per convertir-se en estrella pop, un viatge amb escala en l’amor, el desamor i una millor acceptació de la seva queerness (el 2024 es va presentar com a lesbiana). Material emocional expressat en termes gloriosament melodramàtics, així en les lletres com en unes veus exuberants i unes produccions que treuen gran partit de les cordes i sintetitzadors d’allò més abrasius.

Amb la seva desfilada de tornades potents (els de Femininomenon, After midnight, Casual o, per descomptat, Pink Pony Club, només per exemple), aquest primer àlbum sonava a col·lecció de grans èxits i hauria donat tot sol per a una gran actuació al Primavera Sound, però és que Roan va llançar després, a més, la seva cançó potser definitiva (fins ara) Good luck, babe!, crítica enganxosa a l’heterosexualitat obligatòria. Però no somiem cap aparició de Sabrina Carpenter per a aquesta gran versió a duo del Last Christmas de Wham!: l’antiga Maya Hart actua dissabte vinent, dia 7, en el Hyde Park de Londres.