Portar samarretes de grups dels que no en saps res

M’he deixat atrapar per Flipside, un documental (de Chris Wilcha) estrenat a Filmin que ens acosta a una vella botiga de discos de Nova Jersey, ben atapeïda i plena de pols, un magatzem per a rates de fonoteca atropellat pel tren de la història. El film va més enllà i parla de projectes fallits, de crisis de mitjana edat i de referents generacionals.

Hi apareixen tipus de cinquanta i tants anys que parlen de les relíquies de la seva vida. Un d’ells obre un armari ple de caixes amb carnets caducats, revistes de rock antigues, blocs amb notes peregrines, andròmines. Objectes que no ha vist en 30 anys i que es nega a llençar a les escombraries. Un altre, molt seriós, confessa: "Sento que, si llenço les meves samarretes dels 90, aquesta part de mi desapareix". Aquestes samarretes amb noms de bandes, que mai et tornes a posar (ja no et van ni bé) i que saps que són allà, en un lloc segur. L’home afegeix una reflexió que he dubtat si traslladar-la a aquest article pel seu baix calat poètic: "És com els nens petits, que de vegades no volen fer caca perquè creuen que és part del seu cos".

Bé, no és la classe de metàfora que m’agrada invocar, però resulta bastant concloent. Sí, sé de què em parlen: tinc samarretes que mai em tornaré a posar i que no llençaré ni a punta de pistola. D’Iggy Pop, David Bowie, King Crimson, Pixies, Portishead, Public Enemy, festivals de Reading i Glastonbury... Fins i tot una de Deep Purple de 1987, del meu jo més juvenil, que em vaig posar l’any passat per anar a veure el grup al Rock Fest. Samarretes atrotinades plenes de significat. Sí, potser continuen sent part de mi.

Notícies relacionades

El Último de la Fila: «La gent vindrà a sentir les nostres cançons, no a veure’ns a nosaltres pel nostre físic»

Una cantant catalana es cola a la llista de candidates a cançó de l’estiu a Spotify

I penso en els joves de vint i tants anys i adolescents actuals que llueixen samarretes de grups de rock d’un altre temps. Mai sabran el que aquests noms han significat per a nosaltres, però la seva aura els captura. ¿Tot va començar a anar-se’n a fer punyetes quan Justin Bieber va sortir amb una samarreta de Nirvana, un grup martiritzat, que encarnava el contrari del postureig? Totes aquestes samarretes de Motörhead, d’AC/DC o de Ramones comprades a H&M. Et venen ganes de preguntar-los què en saben d’aquestes bandes, de la seva discografia.

Però aquests noms s’han convertit en marques, símbols. Podria semblar que allà hi ha una picada d’ullet, un pont, d’una generació a una altra, però produeix un efecte contrari: ens irrita que juguin de manera frívola amb les figures sacres, ens recorda que el rock s’ha convertit en un attrezzo de la moda i dubtem que ells guardin a l’armari aquestes samarretes d’aquí a 30 anys. Però cada generació ha de tenir els seus codis i, al cap i a la fi, aquest brot d’ira ens recorda que som vius.