Jessica Vall, exnedadora: "Deixar de nedar i quedar-se embarassada han sigut dues bombes atòmiques"

¿Com han sigut aquests mesos des de l’adeu?

És un procés complicat i, per sort, em vaig preparar molt. Ja em van dir que transites per moltes etapes que, per molt que ho treballis, no hi deixes de passar. Et permet identificar-les i així baixa una mica l’estat d’alerta, però no vol dir que deixi de viure-les. He volgut estar vinculada amb el grup d’entrenament en el qual estava. Les temporades de natació van de setembre a juliol, i en el meu cas ho vaig deixar ‘a mitges’. En la part final sí que estava connectada i anava a veure’ls. Em va ajudar a fer-ho a poc a poc. Però veure el darrer Mundial des de casa, no sé si perquè era el primer, em va remoure moltes coses.

¿Què va sentir?

Et passa tot pel cap. Des que m’encantaria tornar a ser allà, però després pensar que, amb tot el que implica, no. Aquesta idea se’t passa molt ràpid [riu]. Quan veus la competició, recordes la part positiva, però el que havies d’entrenar per ser allà, estar entre les millors del món, és el que jo no volia fer. Al final, sempre estàs enamorada del teu esport, però quan ja no et compensa és quan decideixes fer un pas al costat.

¿Com de difícil diria que és prendre la decisió?

Hi ha dos pilars fonamentals. Un és l’econòmic. Quan tota la teva base depèn de l’esport, és molt més difícil acomiadar-te. En el meu cas, des que vaig tornar dels Jocs de Tòquio ja treballava en una empresa, i això em donava una estabilitat. Ja estava treballant en ‘la Jessica de fora de la piscina’. Però és clar, jo feia 30 anys que em despertava al matí per anar a entrenar-me i després anant a l’escola o a treballar, tornant a l’entrenament...

¿Com és el dia després?

Al principio vaig passar una etapa de "no vull que ningú em digui res». Feia el que em venia de gust: nedar, córrer, el que fos. Han sigut 2-3 mesos així, i després ja he volgut construir-me una rutina nova. L’únic és que, amb l’embaràs, la nova rutina és una mica rara [riu]. Quan neixi el nadó, vull tornar a fer esport, ho tinc clar. Em trobo millor amb mi mateixa.

¿La maternitat va formar part de la decisió o va venir després?

Els esportistes contínuament trenquem amb creences limitants. És una de les coses que ens fa millorar. Tu creus en alguna cosa i intentes superar-ho. En el meu cas, malgrat tenir referents que he tingut al meu voltant que han sigut mares, no em veia capaç de fer l’aturada per ser mare i després tornar. Tothom amb qui he parlat em diu que tot canvia molt. Canvien les prioritats. Si jo he donat la meva paraula que vull tornar i les coses canvien, em sentiré malament amb mi mateixa. Preferia parar i enfocar la maternitat, i no pas donar la meva paraula per una cosa que la gent em diu que et canvia la vida totalment. Prefereixo fer-ho així perquè vull sentir-me bé amb mi mateixa.

¿Diria que està sent tot com s’ho podia esperar?

I tant que no, zero. L’embaràs està molt idealitzat. Vaig haver de fer repòs relatiu perquè vaig tenir pèrdues, ja que hi havia risc d’avortament. Suposo que també m’ha coincidit que he deixat de nedar. Ja per si mateix, són dues bombes atòmiques en el meu cervell. Transites per moltes emocions. Si ja per si mateix deixar l’esport et pot fer dubtar de qui ets tu, imagina’t si se li suma l’embaràs: ‘¿Seré bona mare? ¿Ho faré bé?’

¿Quina part ha sigut la més complicada? ¿La física o la mental?

La part mental la tenia més contemplada, però la física no. No m’hi havia preparat. Ni tan sols ho havia pensat. No li havia donat voltes. En aquell moment m’era igual, però ara m’he adonat que el cos canvia i et fa por treballar-lo com ho feies. Perquè és clar, estàs embarassada. I jo soc molt bruta i si vull correré 10 quilòmetres. Ara no és el moment de fer-ho. Estic entrenant la paciència [riu].

El cos de les esportistes és el referent de bellesa d’una dona musculada. Ara és tot l’oposat amb l’embaràs. És un canvi molt radical per processar.

M’ha explotat el cap, sí. Però ara intento acceptar el meu cos perquè és el que tinc ara. De fet, hi ha coses que penso que són guai, com que ara tinc pit. Coses que abans no tenia [riu]. Intento fixar-me en aquestes coses. És el teu cos ara, és el que toca i l’has d’estimar. No tant per la part estètica, que ara va en segon lloc, però és cert que quan d’inici et veus al mirall costa perquè no t’identifiques. Canvia molt ràpid. Miro fotos de l’any passat, en els Jocs Olímpics, i al·lucino.

¿Com afronta la por?

En l’esport, sempre tenia una llibreta en la qual apuntava coses que m’anaven bé i les pors. Si algun dia obrís aquesta llibreta, la gent fliparia. Soc una persona molt emocional i m’anava molt bé per identificar les emocions i d’on venien per trencar amb això. Sortir del bucle. Ara he fet una llibreta del meu embaràs. Apunto les coses que m’agraden i les que no, quines pors tinc. Em vaig fent preguntes. Moltes vegades, quan tenim por, ens quedem enfocats en això. Em quedava encallada en algunes coses. Li dono una parcel·la del meu temps, perquè no vull invisibilitzar el que em passa, però que no ocupi el tot del meu temps. Sempre faig una relaxació si em trobo desorientada, i apuntar totes aquestes coses m’ajuda a rebaixar la intensitat. De vegades, ho apuntes i dius: "¿Seriosament això m’ha ‘ratllat’ tot el camí fins a casa?». Ho apunto i baixa.

¿Ha trobat alguna cosa a faltar aquests mesos?

El que més m’ha faltat i que pot ser que m’hagués motivat a continuar nedant és la falta d’informació sobre l’entrenament durant l’embaràs. Són moltes disciplines mèdiques les que han de conviure, i ara és quan hi comença a haver llocs especialitzats. Però dins de les Federacions no hi ha res. No m’he sentit segura quant al fet que hi hagi un projecte en el qual em diguessin que no passava res que em quedés embarassada perquè hi havia un pla d’acció. En la natació, l’estratègia en els últims anys ha sigut agafar gent molt jove, de 14 a 20 anys.

Aquest enfocament marca molt l’aposta.

Les necessitats que té una persona de 36 anys importaven ben poc, la veritat. No perquè fos jo ni res. He començat aquesta entrevista parlant de les creences limitants i la gent que està en els alts càrrecs el primer que hauria de fer és trencar-hi. De vegades, la gent de dalt ha de pensar què és el que té i què pot fer per millorar-ho. Amb això, tal com s’estava fent l’estratègia, no tenia cabuda i no anaven a perdre el temps en buscar un pla d’acció per a mi. Per a ells, Jessica Vall té el cognom dels 36 anys. Em van dir: ‘No millorarà les seves marques’. Tinc clavada la frase, que no diré qui me la va dir. Va ser abans d’anar als Jocs Olímpics de París. A més és... ‘¿I com ho saps?’ Tu no has d’invisibilitzar que ets gran. Òbviament hi ha coses que es perden amb l’edat, però també que es guanyen.

Notícies relacionades

Els genis decideixen quan ser-ho

Pedri va encendre el llum amb un sublim cacau amb la dreta

¿I ara què?

S’està semblant molt al que vaig pensar, però he vist que la natació ocupava un lloc molt gran que em feia feliç. I és bastant complicat suplir aquesta part. Estic buscant què és el que em pot fer feliç de la mateixa manera, o semblant. Per això, fa dos mesos vaig crear una empresa per poder fer clínics de natació, cursos, per poder transmetre els meus coneixements.