L’amor a mitges de ‘Las Berrocal’

Vicky Martín Berrocal és la narradora principal i qui ens presenta la seva mare Victoria, la seva germana Rocío i la seva filla Alba. En el primer capítol, la trama gira sobre la figura de José Luis Martín Berrocal, el pare, que durant 30 anys va portar una doble vida: una família oficial a Madrid amb una senyora anomenada Marisa, amb la qual va tenir tres fills, i una altra a Huelva amb Victoria, amb qui va tenir Vicky i Rocío. Una història que, en lloc d’explicar-se des del dolor o la denúncia, es presenta amb una devoció al patriarca gairebé poètica. Vicky no té objeccions a dir que el seu pare va ser la seva persona preferida, l’home més important de la seva vida. Si durant anys la dissenyadora va viure gairebé obviant aquesta realitat familiar, com si se n’avergonyís, ara ho carrega de romanticisme per amortitzar la història i que resulti atractiva per a l’espectador. Vaja, allò de tota la vida, vendre les misèries per bastanta pasta.

Però això de la venda de les vísceres ja no ens impressiona, és una cosa habitual en el món de la faràndula. El que més ens descol·loca a les Mamarazzis és el to triomfal. Dins de la terbolesa que ja es desprèn del relat, arriba un moment en què veiem una estàtua del senyor al jardí de la casa familiar, gairebé com un trofeu. Després de tres dècades d’espera i clandestinitat, sembla que les Berrocal haguessin guanyat alguna cosa, i llueixen el premi d’haver "arrabassat" l’home a la dona oficial.

Per entendre una mica més tota aquesta dinàmica familiar, hem consultat amb la nostra psicòloga de capçalera, Júlia Pascual, que ens ha fet llum en l’assumpte. "Molts dels comportaments de José Luis encaixarien amb dinàmiques emocionals molt actuals: el breadcrumbing i l’orbiting". El breadcrumbing consisteix a mantenir l’interès d’algú sense compromís real. Anar llançant engrunetes: una trucada, una promesa, una visita inesperada, uns regalets..., just per mantenir l’altra persona emocionalment enganxada. D’altra banda, l’orbiting és l’art de ser-hi sense ser-hi. No hi ha presència constant, només a estonetes. S’orbita en la vida de l’altre com un satèl·lit emocional. José Luis passava, apareixia, deixava senyals, tornava a desaparèixer. No se n’anava del tot, però tampoc es quedava.

Aquestes estratègies, de totes maneres, queden curtes perquè el senyor Berrocal va anar molt més enllà. Com ens explica Pascual, "aquest home amb dues famílies va adquirir vincles reals i mentides profundes, no només senyals digitals ambigus". És a dir, encara pitjor.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

Absències i deslleialtats

I el que veiem en el relat de Vicky, per molta èpica que li posin, són les absències i les deslleialtats creuades. No va triomfar l’amor, com volen donar a entendre. No hi ha res de romàntic en la història. És més, el docureality ens deixa algunes preguntes incòmodes: ¿com es pot créixer pensant que les engrunes són amor? ¿Com poden obviar tant l’egoisme del pare? I, sobretot, ¿quant dolor estan maquillant en el relat per no perdre el glamur.