"Pensava que hi seria dos mesos"

Ya’qub talla els cabells a un dels seus amics amb una moto elèctrica i tisores. El seu client, assegut davant un mirall, mira amb el mòbil un partit en diferit de la Lliga marroquina. L’escena no té lloc en una perruqueria, sinó a l’aire lliure, en una freda tarda de tardor al carrer Número 2 de la Zona Franca de Barcelona. El jove perruquer, oriünd d’Algèria, és un dels molts ocupants d’alguna de les gairebé 80 tendes de campanya que hi ha just en aquest punt, en una esplanada de gairebé mig quilòmetre de llarg. Ja és el campament de persones sense llar més gran de la ciutat. Malgrat la magnitud, l’Ajuntament no el considera un assentament, ja que no hi ha cap tipus d’infraestructura informal que refugiï els habitants de la pluja o del fred, només hi ha tendes de campanya.

Sigui com sigui, més enllà de les consideracions legals o estadístiques, la vida en al campament no és fàcil. "Ara fa molt fred... Jo perquè soc jove i aguanto, però hi ha molta gent amb grip", explica Ya’qub.

Sota sostre a París

Notícies relacionades

Catalunya haurà de retallar les emissions un 31% fins al 2030

La grip ja satura els hospitals i centres d’atenció primària

Aquest algerià de 25 anys va passar dos anys a París abans d’aterrar a la Zona Franca. "Allà vaig estar treballant a l’obra de tot el que es podia: pintant, posant maons, demolint...", explica en un perfecte francès. El seu pas per França va ser una mica més estable que la seva arribada a Barcelona. Allà sempre va viure sota sostre, però es va desesperar esperant aconseguir papers que li permetessin consolidar la seva situació. Amb la sensació que a Espanya podria regularitzar els documents molt més ràpid, va decidir fer el pas i traslladar-se. "Pensava que serien dos mesos a tot estirar", assegura, i per això va decidir arriscar-se i instal·lar-se temporalment a la Zona Franca. Però la burocràcia espanyola no és tan ràpida com creia: ja porta set mesos a la tenda de campanya. El jove no es desanima i recorre cada dia la Zona Franca amb el currículum i intenta trobar una feina estable i regulada. Per a les necessitats del dia a dia, el jove acudeix, com la majoria d’acampats, al Centre de Primera Acollida (CPA) Zona Franca, on pot dutxar-se, carregar el mòbil i menjar alguna cosa.

També és un dels serveis que més agraeixen Chafik i Mohassel. Són una mica més grans que Ya’qub, i si fa no fa tots dos ronden la trentena, però les seves trajectòries són prou semblants. Chafik és de Tunísia i abans d’anar a parar al carrer Número 2 havia aconseguit formar una família a París. Amb una mica més d’optimisme afronta la situació Elías, que celebra que, per primera vegada en dos anys, pot prendre un te morú com els que es preparava quan era al Marroc. El seu ofici de terrisser, que li venia de família, ja no els donava per mantenir-los a ell i el seu pare. "I jo he de tornar-li el que ell m’ha donat", no dubta a assenyalar.