Manuela Carmena (exalcaldessa de Madrid): «Si la democràcia fracassa, és normal que els joves vulguin una altra cosa»

¿Quina importància tenen trobades com aquestes, entre persones que van viure la dictadura franquista i la Transició, i els joves actuals?

És molt important la conversa i, sobretot, que sigui intergeneracional. Estem acostumats a escoltar una història d’esdeveniments, però no de vivències, i l’avantatge que té l’escolta intergeneracional és que es pot entrar en contacte amb persones que han viscut determinats esdeveniments. D’aquesta manera podem acolorir tot el retrat i ens ofereix un marc important, no només racional, sinó també emocional, perquè vivim en un moment en què no es pot discutir que la intel·ligència no és només racional.

¿Està la població jove interessada per aquests temes, involucrada i volent que se l’escolti?

A mi m’interessa molt el que tenen a dir els joves, i no només sobre aquest tema. Jo em comunico molt i, de fet, quan vaig ser alcaldessa de Madrid, li donava el meu número de telèfon a tothom, així que el 15% dels madrilenys el deu tenir ara mateix. El mes de febrer passat em van trucar uns joves per fer una trobada i vam acabar celebrant-ho en una discoteca i van ser 800 persones. És a dir, a mi m’encanta escoltar la gent jove, crec que és boníssim perquè les arrels del progrés es fonamenten en el que vam fer nosaltres i en el que faran d’altres. I difícilment podrem reprendre aquests orígens si no els coneixem o si triguem a identificar-los.

Parla des de l’optimisme, però hi ha companys que també van viure la Transició i afirmen que als joves d’avui no els interessa aquella època tan llunyana.

Jo crec que interessa contactar amb determinades persones i això té a veure amb l’actitud d’alguns en un moment concret per llançar línies de connexió. Als joves no se’ls pot anar amb consignes ni amb dogmes, ni sectarisme. Sobretot cal escoltar-los. Jo no soc gens pessimista perquè em sembla que tenim uns joves molt ben formats i interessants. No em preocupa que alguns diguin que els sembla fins i tot seductor, en un moment concret, reprendre els règims autoritaris, perquè entenc per què ho diuen. L’important és poder parlar d’aquestes coses amb ells i explicar-los els riscos que tenen els règims autoritaris, i fer-ho des de la igualtat.

¿És necessari crear fòrums en els quals donar cabuda als joves, més enllà de l’àmbit universitari?

No podem estar tancats a res i per això cal parlar. El que passa és que cal tenir una actitud autocrítica. Quan intentem seduir els joves perquè tinguin determinades actituds a base d’assenyalar i no explicar en profunditat el prenen com una consigna, s’avorreixen, ho critiquen, ho qüestionen i ho rebutgen.

Tal com comentava vostè, s’estan coneixent opinions de joves que valorarien règims autoritaris. ¿Què n’opina?

Justament aquests dies he estat llegint el llibre Abundancia, d’Ezra Klein i Derek Thompson, on s’explica que, si ha triomfat Donald Trump i la seva ideologia absolutament autoritària, antidrets humans i antidemòcrata, és per la falta d’eficàcia de les polítiques del Partit Demòcrata als Estats Units. Si les polítiques basades en la llibertat i la democràcia fracassen, és normal que els joves vulguin una altra cosa. Crec que hem de ser autocrítics i pensar que és impossible que els joves se sentin còmodes amb una democràcia perquè només s’han d’escoltar les sessions del Congrés dels Diputats per comprendre que això és insuportable. Fonamentalment són persones que no ens representen i que es dediquen a insultar sense solucionar els problemes de la gent. Això provoca una reacció immediata. Per això és tan important que els que creiem en la democràcia i estem convençuts que només aquest és el sistema polític que pot garantir les cotes d’igualtat entre tots els éssers humans, rectifiquem els nostres errors. Davant una democràcia que se’ns està rovellant, cal defensar un sistema nou, àgil i jove.

Almenys aquestes crítiques dels joves demostren que estan involucrats i que no veuen la política com una cosa aliena.

És molt difícil prescindir totalment de la política, és impossible abstreure’s d’ella. Quan una persona es queda satisfeta d’haver utilitzat un servei públic, en el fons està formant part del paisatge polític, perquè tot està relacionat amb el nostre panorama social.

Arriba a la ULL dins de la iniciativa que commemora els 50 anys de l’inici de la Transició. ¿Què recorda d’aquella època?

Per parlar de la Transició primer cal parlar del franquisme i és molt diferent parlar dels primers anys de la dictadura que dels últims, que és quan jo vaig entrar a la universitat, el 1961. En aquell moment s’estava aplicant una política molt intel·ligent per part de Santiago Carrillo, que des de 1956 va decidir canviar l’estratègia d’oposició i va plantejar la reconciliació nacional, una política que estaria molt bé estudiar ara. La idea era que els ciutadans demòcrates s’anessin integrant en la societat franquista i això va permetre que en molts cossos professionals anessin apareixent actituds crítiques amb el règim. Per això dic que la Transició va començar en la dècada de 1960 i va fructificar quan va morir Franco. És com l’abonament d’una planta, que dona els seus fruits anys després d’haver-la estat cuidant. La Transició va florir per una sèrie de circumstàncies, entre d’altres, naturalment, la mort de Franco, però des de feia molt temps es treballava en el que realment va causar la Transició: persones treballant en contra de la dictadura d’una manera intel·ligent, reivindicant la democràcia amb un sentiment pacífic.

La mort de Franco i l’inici de la Transició com a tal la va agafar a vostè cursant els estudis universitaris. ¿Com va ser viure aquells anys als campus?

Va ser apassionant. Jo sempre dic que va ser allà on jo vaig conèixer la història d’Espanya. A més, hi havia una minoria molt polititzada, tot i que no volíem tenir actituds violentes. Per això vam apostar per donar profunditat a les nostres reivindicacions. Crec que el règim no sabia gaire bé què fer amb nosaltres. Podia assumir que els obrers protestessin, però els desconcertava que tota la universitat ho fes també.

Està jubilada, però ¿li vindria de gust tornar a exercir com a jutge?

Notícies relacionades

Illa consolida els vincles culturals amb Mèxic perquè sigui el pont de Catalunya amb l’Amèrica Llatina

El PSOE recopila dades per portar Salazar davant el fiscal per assetjament

La veritat que el panorama és molt interessant però el primordial és canviar el sistema de selecció dels jutges perquè actualment coneixen millor les lleis que a les persones a qui se’ls apliquen. Cal anar més enllà fins i tot i no només canviar el sistema d’elecció sinó també la manera en què s’estudia Dret. Em sorprèn que a les facultats s’estudiïn les lleis, però no els efectes ni les causes per les quals es prenen determinades decisions. Tot això genera pobresa perquè el dret està massa encarrilat en els processos històrics antics que genera uns personatges, que són els que jutgen, però no són els que necessita el segle XXI.

I quant a la seva faceta política, ¿repetiria?

La política municipal em va semblar apassionant. Em va semblar que les ciutats o els pobles són unitats territorials en les quals és més fàcil practicar la democràcia de forma profunda per millorar la vida de les persones. Però per a això és imprescindible donar-li un paper actiu als individus. No obstant, em vaig quedar sorpresa que els partits polítics estiguessin sempre teixint una espècie de vel espès per evitar que tot això es portés a terme i per això crec que ens hem equivocat en el paper de l’oposició.