L’única vegada que Espanya tampoc va participar a Eurovisió: aquest va ser el motiu

El Royal Festival Hall de Londres es va vestir de gala el 29 de març de 1960 per acollir un esdeveniment que canviaria per sempre la història de la televisió europea. Aquella nit es va celebrar la cinquena edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió, una cita que va servir per consolidar el format i que, curiosament, es recorda per ser l’avantsala de l’arribada del nostre país al certamen.

Resulta fascinant observar com la British Broadcasting Corporation (BBC) va assumir el comandament de l’organització gairebé per accident. Malgrat que els Països Baixos havien aconseguit la victòria en l’edició de 1959, la cadena pública neerlandesa va declinar la responsabilitat de ser amfitriona per segona vegada en un període tan curt, ja que ja havien organitzat el festival el 1958. Davant aquesta renúncia, motivada per costos i logística, la responsabilitat va recaure en el Regne Unit, país que havia obtingut la segona plaça l’any anterior. Aquella decisió fortuïta va iniciar una relació d’amor entre la BBC i la producció de grans esdeveniments musicals.

Una gala de rècords i estrenes nòrdiques

Mai fins aquesta data s’havia reunit un nombre tan elevat de participants. Un total de 13 països van enviar les seves delegacions a la capital britànica, i es va establir així un nou rècord de participació que evidenciava el creixent interès pel concurs al Vell Continent. Entre les novetats més destacades figurava el debut de Noruega, nació que iniciava així la seva llarga trajectòria eurovisiva, i la tornada de Luxemburg després d’un any d’absència.

La conducció de l’esdeveniment va recaure sobre la llegendària presentadora Katie Boyle, que realitzava la seva primera aparició com a amfitriona. La seva elegància i professionalitat la van convertir en una icona del festival, i va arribar a presentar el certamen en tres ocasions futures més. La part musical va comptar amb la direcció de l’orquestra a càrrec d’Eric Robinson, que va tenir la tasca de dotar de sonoritat i distinció les melodies que competien en aquella vetllada històrica.

França conquereix Londres i instaura una tradició

El sistema de votació vigent en aquella època distava molt de l’actual televot. Cada nació comptava amb un jurat de 10 membres, i cada un d’ells tenia la potestat d’atorgar un únic punt a la seva cançó favorita. Sota aquest estricte format, la glòria va ser per a França. La jove artista Jacqueline Boyer, amb el seu inoblidable tema ‘Tom Pillibi’, va captivar els jutges i va atorgar als nostres veïns la segona victòria en la història del festival. Per la seva banda, el Regne Unit va haver de conformar-se novament amb la segona posició, i va repetir el resultat de l’any anterior.

Aquell triomf francès va implicar una novetat protocol·lària que ha sobreviscut al pas de les dècades. Va ser la guanyadora de l’edició de 1959, la neerlandesa Teddy Scholten, que va entregar el trofeu a Jacqueline Boyer. Des d’aleshores, veure el vencedor de l’any previ cedir el testimoni al nou campió s’ha convertit en un dels moments més emotius i esperats de la cerimònia.

L’espera espanyola i el mapa geopolític

Notícies relacionades

‘Tendido cero’ existeix

Israel participarà a Eurovisió 2026 i Espanya en quedaria fora

Espanya es va mantenir al marge d’aquesta competició el 1960. Faltava molt poc perquè TVE decidís fer el pas definitiu, ja que el debut nacional es produiria tan sols un any després, en l’edició de 1961, amb la icònica Conchita Bautista i el seu «Estando contigo». Aquesta absència a Londres marca el final d’una etapa d’aïllament mediàtic musical per a Espanya, que a partir de l’any següent s’integraria plenament en la família eurovisiva.

Resulta pertinent aclarir certes confusions històriques respecte a altres participants. De vegades s’associa erròniament a Israel amb aquestes primeres edicions, però la realitat és diferent. La televisió israeliana tardaria encara 13 anys més a unir-se al festival, concretant la seva primera participació el 1973. Per tant, l’escenari de 1960 reflectia una Europa en transformació, on la música començava a enderrocar fronteres, i on Espanya estava a punt d’escriure la seva pròpia pàgina daurada.