‘Romería’, el final de cicle de Carla Simón, commou a Cannes

Abans d’aquest premi, Simón havia obtingut innombrables recompenses –el guardó a la Millor Òpera Prima al certamen berlinès, la Biznaga d’Or al Festival de Màlaga, tres premis Goya– gràcies al seu primer llargmetratge, Estiu 1993 (2017), i per això li deu haver agafat costum al fet que cada estrena l’obligui a afegir lleixes a la seva vitrina. ¿Imposa aquest hàbit de guanyar premis certa pressió davant la presència del seu tercer llarg, Romería, al concurs de Cannes?

"No –respon–. Al treballar en el segon llargmetratge sí que vaig sentir un gran temor de decebre, perquè sentia que encara tenia molt a demostrar. Ara ja m’he provat a mi mateixa que soc un cineasta, i m’he sentit molt lliure a l’hora de provar coses noves. Crear des d’un lloc segur em resulta molt avorrit". Les seves paraules ajuden a explicar per què la nova pel·lícula probablement sigui la menys indiscutible de les tres pel·lícules i alhora, gairebé segur, la més valuosa; l’ambició i el risc no només possibiliten aquesta paradoxal dualitat, sinó que l’afavoreixen.

Retrat íntim i polític

Romería, recordi’s, és una nova entrega –potser la final– de la indagació cinematogràfica que Simón fa anys que fa en la seva biografia i en la dels seus pares, tots dos morts quan era nena per culpa de la sida i de l’heroïna. A Estiu 1993, va recrear la seva infantesa amb els seus oncles; a Alcarràs va explicar la història d’una família composta per tres generacions d’agricultors inspirada en la de la seva pròpia mare; en els últims anys, ha dirigit dos curtmetratges: a Después también (2018) va explorar l’estigma del VIH, i a Carta de mi madre para mi hijo (2022) va imaginar un contacte gairebé místic entre la progenitora, a qui amb prou feines va conèixer, i la criatura que estava a punt de tenir. Aquesta pel·lícula es va inspirar en part de la correspondència deixada per la mare de Simón abans de morir. En certa manera, Romería també. "El cine que he fet fins ara m’ha servit per entendre’ns millor a mi mateixa i a la gent que estimo; de fet, per a mi filmar té molt d’acte d’amor. En qualsevol cas, sento que Romería representa un tancament de cicle. És hora d’emprendre un altre camí artístic".

La pel·lícula explica com una jove arriba a Vigo a buscar el certificat de defunció del seu pare i, mentre espera el tràmit burocràtic, passa uns dies amb aquesta família paterna que amb prou feines coneixia; a través dels seus oncles i avis, la jove mira d’esbrinar qui van ser els seus progenitors i com va ser la seva història d’amor, però la vergonya que aquests familiars senten a causa de la drogoaddicció de la parella s’encarrega d’impedir-ho.

El relat va fent salts temporals entre la primera dècada del nostre segle i els anys 80 del passat, i alternant una manera narrativa eminentment realista amb un incursió tan sorprenent –per inusual en el cine de la seva directora– com enlluernadora en el món oníric i la fantasia visual i sonora; i és a través d’aquests dos recursos que Romería obté el seu èxit creatiu més gran, la seva capacitat per oferir un retrat íntim que alhora és polític i la crònica d’una tragèdia familiar que també és generacional, i per fer-ho sense caure en el discursisme, el tremendisme o la romantització.

Els punts sobre les is

Notícies relacionades

Fascinació pel Robin Hood del segle XXI

Liceu Opera+ avança cap a un estríming de cine

D’aquesta manera Romería posa els punts sobre les is a la que continua sent la versió oficial sobre la Transició, un temps massa sovint recordat com un conte de fades malgrat que en el seu transcurs, per exemple, la droga es va emportar massa vides.

"Els estralls que van causar l’heroïna i la sida als anys 80 és una cosa de la qual el cine espanyol ha parlat molt poc, i crec que això també és memòria històrica que cal mantenir viva", assegura Simón. "Totes aquestes víctimes ignoraven les conseqüències del que estaven fent, i inconscientment van posar el país potes enlaire perquè van trencar amb una societat extremadament rígida i van qüestionar tots els valors establerts". El resultat és un poema punyent però també ple de calidesa en memòria de les famílies trencades, i de tantes vides que van poder ser però no van ser.