D’un casament secret amb una catalana a un matrimoni concertat al Pakistan: «He assumit que no em tornaré a enamorar»

El Hassan va arribar a Espanya quan tenia 10 anys amb les seves cinc germanes procedent del Pakistan. «He anat a l’escola aquí, m’he format aquí...», explica el noi, aquest agost de vacances al Pirineu. Després de la pandèmia, va començar a treballar en una botiga de telefonia mòbil d’un home pakistanès. «Allí treballava amb una noia espanyola, la vaig conèixer i em vaig enamorar d’ella», explica el noi. L’enamorament sobtat va passar fa tres anys, el 2022. «Estava tan enamorat que el meu món era ella, m’era igual el que digués la resta, jo vivia per i per a ella», diu el Hassan.

Una part important de les crítiques van arribar de la família. «No els agradava, em deien que no duraríem pel xoc cultural, que ella no entendria els nostres costums, la nostra manera de viure». Setmanes després d’aquestes discussions, va descobrir que els seus pares estaven intentant casar-lo amb una cosina seva al Pakistan abans que ell fes el pas amb la noia de qui s’havia enamorat a Barcelona. «En aquell moment m’hi vaig negar, no entenia què estaven fent, estava molt enfadat», explica el Hassan. Veient que la pressió en la família anava en augment, el Hassan i la seva nòvia catalana van decidir demanar ajuda a Huma Jamshed, presidenta de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses.

Casament secret a Barcelona

El noi retreu a Jamshed que no mirés de dialogar amb els seus pares perquè acceptessin la noia. Ella diu que ho va intentar, però es van tancar en banda. Al final, la solució que van trobar va ser organitzar un casament secret entre tots dos al local de l’associació, el 19 de novembre del 2023. Ella es va enfundar un vestit tradicional pakistanès, amb vel, joies i tatuatges d’henna inclosos. Ell també es va presentar amb vestits tradicionals. Van segellar el seu amor davant un cercle molt reduït: no va assistir ningú de la família del Hassan, i per part de la noia només va venir la seva mare, amb problemes de mobilitat. «Ara penso que ens vam precipitar, nosaltres no teníem ni idea del que havíem de fer i estàvem molt enamorats», rememora ell.

La parella va llogar un apartament a Barcelona i van tenir un fill. «Jo estava esperant que als meus pares se’ls passés l’enuig per tornar amb ells. Al Pakistan és tradicional que les dones vagin a casa dels seus marits, però els fills es queden a casa dels seus pares per cuidar-los. És el que jo volia, però ella no», explica el Hassan. No sap si va ser això, la depressió postpart o que simplement es van començar a deixar d’entendre, però la realitat és que la parella es va anar distanciant, fins que ella li va demanar el divorci. «Jo no entenia el que estava passant, he patit molt durant tot aquest temps. Crec que els meus pares tenien raó, que va ser el xoc cultural, que no es pot estar amb algú que no comparteix la teva cultura», afirma encara emocionat.

Un últim desig

El febrer passat, la família va avisar el Hassan que el seu pare estava molt malalt i li va demanar que acudís a visitar-lo. «El meu pare em va dir al llit que el seu últim desig era que em casés amb la meva cosina al Pakistan». Respon rotund que no l’ha estimat ni l’estimarà. Després de meditar-ho, va acceptar per tancar les ferides a casa seva i perquè prefereix viure sense amor. «Quan t’enamores, fas bogeries. En canvi, la meva cosina és una noia llesta, amb valors, respecte, educació... no és dolenta, no hi haurà problemes. Em tracta bé i serà una bona mare», respon. Diu que la decisió li va costar una mica de prendre. «Vaig pensar molt en el meu fill».

Notícies relacionades

La lluita que va frenar les ablacions, un ariet contra els casaments forçosos

Rodalies pateix un altre cap de setmana d’interrupcions i retards a un mes d’iniciar les obres de l’R3

Es van casar amb molt pocs dies de marge. «La coneixia de quan era petit, però feia anys que no la veia. Quan la vaig tornar a veure va ser al casament. Ara quan vingui a viure Espanya d’aquí uns mesos ens coneixerem millor», es convenç. Repeteix una vegada i una altra que no va cometre un error casant-se amb la seva cosina, sinó al revés, es va equivocar al no escoltar els seus pares i pensar que l’amor estava per sobre de cultures, races i tradicions. ¿I si es torna a enamorar? «Cadascú troba la fórmula per ser feliç, per fer el que considera. I al final sempre hi ha l’opció del divorci, no és il·legal al Pakistan», diu. Tot i que les dones ho tenen més difícil que els homes per fer-ho.

El Hassan no se sent víctima de cap matrimoni per força, ni tan sols d’haver sigut coaccionat pel seu entorn. Una cosa que no comparteix Jamshed, que considera que en el seu cas la pressió va poder més que la seva voluntat i va acabar obligat a cedir a les pretensions de la seva família. «El van enganyar», afirma ella. El noi assumeix que els matrimonis forçats són el pa de cada dia en moltes comunitats, com la seva. «Això passa molt amb les noies, aquesta gent que no veu les persones com a éssers amb drets, no els escolten, no els pregunten si ho volen fer». «Els joves han de pensar molt en les decisions que prenen, jo em vaig precipitar, és l’error que vaig cometre». «He patit tant que prefereixo viure sense amor», sentencia.