La reina dels cementiris

Tot i que viu en un curiós edifici circular que corona les altures de Montmartre juntament amb el seu marit, el veterà director de cine Claude Lelouch, Valérie Perrin ha preferit citar-se a la seva editorial, Albin Michel, que des de fa una dècada l’ha convertit en una de les autores franceses més populars del moment. Tatá (Duomo), el seu últim èxit, que arriba avui a les nostres llibreries, ha elevat a un total de quatre milions i mig d’exemplars els seus llibres venuts a França. Plusmarquista del best-seller, és una dona elegant i apassionada que busca, i aconsegueix, deixar aparcada la incredulitat dels seus seguidors amb girs de guió que farien empal·lidir Victor Hugo. I tot a cop de misteris familiars, sacrificis abnegats, ascensos socials imparables i amors ocults.

La seu del segell francès, amb Amélie Nothomb de cap de cartell, és davant l’entrada del cementiri de Montparnasse, on reposen Samuel Beckett, Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Marguerite Duras (amb una làpida plena de bolígrafs dipositats pels lectors) i Julio Cortázar.

Atracció especial

Perrin assegura sentir una atracció especial pels cementiris. No en va, la seva anterior novel·la, El secreto de las flores, té un cementiri com a localització. Aquesta pulsió necròfila prossegueix amb l’original arrencada de Tatá, en què l’Agnès, una cineasta en crisi que s’acaba de separar del seu marit, un famós actor i protagonista de les seves pel·lícules, ha d’acudir al seu poble natal, Gueugnon, per reconèixer el cadàver de la seva tieta (tatá és l’apel·latiu carinyós donat a les ties a França).

Fins aquí res estrany, si no fos perquè Tatá, la seva tia Colette, va morir i va ser enterrada tres anys enrere. La protagonista, com els lectors que segueixin les més de 500 pàgines de la novel·la, haurà de desenredar l’embolicada troca d’un misteri que acabarà sent transformador per a si mateixa.

"La meva novel·la es va disparar una tarda d’estiu en una piscina de l’extraradi parisenc que solem freqüentar el meu marit i jo. És un local tan antic que durant la Segona Guerra Mundial els jueus hi tenien prohibida l’entrada. Vaig sentir un nen petit trucar a la seva tia. Tatá, deia a crits. Aquell dia vaig dir al meu marit: sé qui serà Tatá. Una dona mal vestida i soltera que no ha tingut fills, tímida i discreta, que guarda un gran secret", explica l’autora, que sempre ha de tenir un referent real per crear les seves trames. Aquesta trama, en aquest cas, s’estén durant gairebé un segle.

Tot al cap

"Em solen preguntar si faig esquemes com els dels policies, que claven amb xinxetes les pistes a la paret, però no. Ho tinc tot al cap i sempre sé on vull arribar".

Perrin assegura que aquesta és una de les seves novel·les més íntimes. La professió de l’Agnès entronca amb la del seu marit, el popular realitzador d’Un hombre y una mujer, virtuós dels plans giratoris (que avui té 86 anys, 30 més que ella), amb qui Perrin ha firmat el guió d’algunes de les seves últimes pel·lícules. I a més l’acció se situa a Gueugnon, la petita ciutat borgonyona de la seva infància: "Totes les meves novel·les es produeixen a Gueugnon, el que passa és que aquesta és la primera vegada que l’he anomenat pel seu nom perquè volia fer un homenatge als comerciants, als carrers, als meus amics, però, sobretot, volia parlar d’aquests llocs on tots es coneixen, generació rere generació".

Notícies relacionades

Oasis sobreviu a la seva resurrecció

Spotify, ¿t’obre les orelles o te les tanca?

Tatá no mostra una voluntat política explícita, però sí que hi ha en la seva proposta una intenció plural i integradora de les minories del país, en un moment en què el rebuig de la immigració creix amb l’extrema dreta: "Vaig créixer amb amics algerians, portuguesos, italians i espanyols que van emigrar a Gueugnon per treballar en la indústria siderúrgica. Això va ser una gran riquesa per a mi". També podria afegir aquí la condició del seu marit, fill d’un jueu francès nascut a Alger. "De petit i durant la guerra, com que no el podien escolaritzar per ser jueu, la seva mare es refugiava amb ell a les sales de cine i així va néixer el seu gran amor per aquest art. De les 52 pel·lícules que ha realitzat, almenys 15 d’aquestes parlen de la Shoah. És una ferida oberta".

Activista en favor dels animals, Perrin dona suport a la Fundació Brigitte Bardot perquè "està fent una tasca excel·lent als refugis on hi ha més dificultats econòmiques", tot i que no comparteixi en absolut les idees polítiques de l’antiga sex symbol. De moment, els seus interessos se centren en el seguiment del rodatge d’El secreto de las flores, que firma Jean-Pierre Jeunet, el realitzador d’Amélie. "El meu marit està convençut que és el millor director per fer-ho perquè està molt pròxim a l’univers de les meves ficcions", assegura. També pensa en la seva pròxima novel·la, amb la qual es traslladarà al sud, a prop de Marsella, en la qual, per descomptat, també hi haurà un cementiri.