Isabel Allende: «Paraula a paraula, llibre a llibre, vaig esbrinant qui soc»

Ella no ho sap, però Isabel Allende (Lima, Perú, 1942) em va salvar. No ho sap perquè jo, per rubor, contenir el meu, evitar el seu, no l’hi he dit en les ocasions, diverses, en les quals hem xerrat. L’última, a través d’una pantalla, ja que ella és a San Francisco, la ciutat nord-americana on fa dècades que viu, i jo, en aquest costat de l’oceà que, en l’aspecte narratiu, tant ens agermana.

Em va salvar, dic, ho escric, gràcies a un llibre, és clar. Vaig llegir Paula, l’obra que va titular amb el nom de la seva filla, de la qual es va acomiadar, en el pla terrenal, en aquelles pàgines, en un moment de crisi profunda, enmig de la foscor, el dol. La seva lectura va il·luminar aquells dies meus i els de lectors d’arreu del món, fins avui mateix, 31 anys després de la seva publicació.

Aquest dolç record m’acompanya sempre que conversem. També ara, una setmana abans que visiti Espanya per presentar la seva nova novel·la, Mi nombre es Emilia del Valle (Plaza & Janés), a les llibreries el 20 de maig. Tot i que encara continuo guardant el secret.

Sí que li confesso que aquesta història m’ha tornat a l’univers de La casa de los espíritus, de Hija de la fortuna i de Retrato en sepia, a aquella família Del Valle de la qual l’Emilia, com la seva creadora, forma part. Vida i literatura enfrontades, barrejades de nou, en aquesta ocasió a finals del segle XIX, en la guerra civil que va trencar en dos Xile, el país del qual Allende va haver de sortir exiliada després del cop d’Estat d’Augusto Pinochet, al qual ha tornat, una vegada més, per explicar-ho.

Aquest és el seu llibre número 28, si els comptes no em fallen. ¿Què sent al mirar enrere? ¿Es reconeix en la Isabel Allende que va escriureLa casa de los espíritus o De amor y de sombra?

Mira, jo crec que la literatura ha canviat, el món ha canviat també, els lectors són molt més impacients. El tipus de llibre que és La casa de los espíritus, molt barroc, molt abundant, ja no serveix, la gent no està acostumada ja a això, sobretot els joves. Però, a més, jo visc en anglès, llavors estic influenciada pel fet que l’idioma anglès és molt més precís, més directe que l’espanyol. En aquest sentit, jo crec que la meva manera d’escriure és molt més directa ara.

Mi nombre es Emilia del Valle confirma el seu afany per retratar el passat i el present d’Amèrica Llatina. ¿Com ha canviat el continent des que va començar a escriure?

Quan vaig sortir de Xile en els anys 70, i mentre vaig estar a Veneçuela, gairebé la meitat del continent llatinoamericà vivia sota una dictadura o un govern autoritari. La intervenció dels Estats Units va ser molt negativa, perquè van promocionar i van donar suport als pitjors governs, a les pitjors dictadures. Això ha canviat i ara hi ha democràcies a gairebé tots els països. Ara s’està tornant molt cap a la dreta, però hi ha més estabilitat, tenim altres problemes, els narcotraficants, el crim urbà, el feminicidi, però políticament hi ha molta més estabilitat que en els 80.

Amb 17 anys, l’Emilia ven, amb bastant èxit, novel·les d’aventures a 10 cèntims signades amb el pseudònim de Brandon J. Price, i amb 23 aconsegueix ser columnista del Daily Examiner per, temps després, ser enviada a cobrir la guerra civil a Xile. No li preguntaré si és el seu àlter ego, però sí que hi ha moltes petjades de la seva vida. Realitat i ficció, sempre hibridades.

Cert, però jo crec que això li passa a qualsevol autor. ¿Quina és la nostra matèria primera? La memòria, les mateixes experiències, les coses que ens importen, la gent que coneixem. Aquest és el material amb el qual treballarem. Llavors, no és estrany que entre línies sempre aparegui l’autor.

El poder i els seus excessos, la violència institucional, tornen a ser presents en la seva narrativa. ¿És la literatura la millor eina de denúncia, l’arma més eficaç?

Crec que no, perquè poca gent llegeix i, d’aquesta gent que llegeix, ¿quanta llegeix el teu llibre? L’impacte que té és a llarg termini i crec que és molt petit. Excepte alguns llibres excepcionals, com va ser La cabana de l’oncle Tom, que surt en un moment històric precís i toca l’ànima de la gent. Va fer més pel moviment abolicionista que totes les organitzacions que havien existit fins aleshores. Però això passa molt poques vegades. Ara el que impacta l’opinió pública, el que pot produir canvi, és la premsa. Per això el primer que un govern autoritari ataca i controla i censura és la premsa, i als artistes, que són els que també poden representar l’opinió pública o influir-la.

La seva obra està marcada per la denúncia i l’activisme en favor dels desheretats i les dones que pateixen atacs del patriarcat. Tot aquest activisme sembla ara més necessari que mai als EUA.

Quan escric una novel·la, no intento donar un missatge, no estic predicant res. El que soc surt entre línies, el que penso, però el meu activisme està tot enfocat en la meva vida pública, en la no-ficció que escric i a través de la meva fundació.

Precisament, a través de la seva fundació busca garantir els drets reproductius de dones i nenes en situació de vulnerabilitat, la seva independència econòmica. ¿Li preocupa la pèrdua de drets en ple segle XXI?

Molt, molt em preocupa. El que dic respecte al feminisme és que hem avançat molt des que jo era jove, però ens falta encara avançar molt més per reemplaçar el patriarcat. I si no estem atentes, unides, informades, alertes, podem perdre els drets en 24 hores. Mira el que passa a l’Afganistan, s’instal·la el talibà i en 24 hores les dones perden tot el que han adquirit en 20 anys, la professió, la llibertat, la comunicació, tot. I als Estats Units el que ha passat amb els drets reproductius és esfereïdor, és una tornada enrere brutal, tornem als anys 50.

El que va passar amb el president Balmaceda a finals del XIX, el que explica en la novel·la, ressona en el que va passar el 1973 amb Allende. Tots dos es van treure la vida, Balmaceda després de ser deposat i Allende durant el cop de Pinochet. ¿La Història es repeteix sempre?

No es repeteix igual, però els cicles com que es repeteixen. La humanitat evoluciona, progressa, però com en una espiral. Sembla que tornéssim a repetir les mateixes coses, però sempre alguna cosa s’aprèn en cada cicle. Fixa’t que quan jo vaig néixer, Inés, l’any 42, va ser la meitat de la Segona Guerra Mundial, la meitat de l’Holocaust, les bombes atòmiques, 50 milions de refugiats només a Europa, no existien les Nacions Unides, no existien els drets de l’home, no existia el feminisme com a organització. Tot això va venir després que jo naixés i va ser com a conseqüència d’aquell terrible temps de la Primera i la Segona Guerra Mundial.

L’Emilia no només va a Xile a cobrir la guerra com a periodista, també hi acudeix per trobar les seves arrels. «‘La herencia de mi padre no es un terreno de 50 hectáreas, son mis raíces’», diu. ¿Què passa amb les seves? Perquè sent molt jove les va haver d’establir de nou. ¿Com condiciona la vida el fet de ser expatriat?

Mira, jo soc sempre estrangera, sempre estic de visita a tot arreu, fins i tot a Xile. Perquè torno a Xile i no és el país que recordo, el país que vaig deixar. Imagina’t, ha passat mig segle, és completament un altre país. La idea romàntica que tinc és el Xile de la infància, que a més era terrible, no era cap meravella Xile quan jo era petita. Però hi ha alguna cosa en el paisatge del sud que, no ho sé, ho porto com a la sang i torna en tots els meus llibres, en aquest també.

I vostè, sent «sempre estrangera», ¿què pensa de la situació dels immigrants als EUA, amenaçats per Donald Trump?

Mira, és d’una crueltat innecessària, és terrible. A les universitats treuen estudiants de les classes i els deporten. Estan deportant els pares a diferents països, les coses que passen són increïbles. És molt dur, i mai havia passat als Estats Units així, mai, i fa 40 anys que soc aquí.

El Papo, el padrastre de l’Emilia, és un personatge que m’encanta.

És un homenatge al meu padrastre, l’oncle Ramón, és el meu padrastre.

Fixi’s que ho intuïa. Ell li diu a l’Emilia: «‘Acuérdate, princesa, que deberás hacer el doble de esfuerzo que cualquier hombre para obtener la mitad de reconocimiento’». Suposo que vostè, sent dona i, a més, escriptora, s’ha hagut d’enfrontar a aquesta realitat.

És clar, però això m’ho va dir Carmen Balcells amb el primer llibre. Em va dir això, i també: «Tu no ets escriptora, tu has escrit un bon llibre, qualsevol persona pot escriure un bon primer llibre, però l’escriptor es prova en el segon llibre i en els que venen». I tenia tota la raó, perquè aquest ofici requereix constància i disciplina, no és un hobby, no és un passatemps, t’hii has de dedicar realment.

Quan va morir Balcells, ¿es va sentir òrfena, d’alguna manera?

Sí, però, mira, Luis Miguel Palomares manté l’agència i ho ha fet molt bé, ha continuat la tradició i el llegat de la seva mare.

He esmentat l’orfandat, però m’agradaria que parléssim de la paraula huérfila, que, tot i que no és en el diccionari, descriu la mare que perd la seva filla.

Mai l’havia sentit, però és una paraula meravellosa. És una cosa molt estranya, perquè la Paula va morir fa més de 30 anys i la tinc amb mi permanentment. Mira, aquí està [s’aixeca i mostra una foto de la seva filla]. La tinc a ella i a la meva mare on em rento les dents al matí i a la nit. Llavors, el primer que faig a l’aixecar-me és dir: «Bon dia, Paula». I a la nit: «Bona nit, mama; bona nit, Paula». Les tinc presents a tota hora. Les tinc vives amb mi.

De fet, per escriure el seu pròxim llibre s’està recolzant en les cartes que, des dels 16 anys, enviava diàriament a la seva mare. Li he sentit dir que en aquestes cartes es deien coses que després, quan estaven juntes, no es deien. Quina cosa, la intimitat de l’escriptura...

I, a més, l’escriptura té un ritme pausat, tens temps per pensar el que diràs. La paraula dita es perd, se’n va.

A Xile, l’Emilia acaba descobrint la seva identitat. I això fa que li pregunti si escrivint Isabel Allende va esbrinar, precisament, qui era, va il·luminar el seu destí.

La literatura m’ha definit. Mira, en una carta la Paula em diu: «Mare, a tu et va definir la feina». I jo li contesto i li dic: «Paula, no va ser la feina, va ser l’escriptura». Paraula a paraula, llibre a llibre, vaig entenent el món, contestant les preguntes que em faig constantment i esbrinant qui soc jo també. Perquè soc jo qui escriu i soc jo cadascun dels personatges. Llavors, m’ha servit per acceptar moltes coses, per entendre tot el procés de la malaltia de la Paula i la mort de la Paula... Va ser una nit llarga, Inés, en la qual no hi havia diferència entre un dia i l’altre, eren tots els dies iguals i tots els dies horribles i tots els dies negres [s’emociona]. I quan ella es va morir jo no sabia el que havia passat, la veritat. I la meva mare em va tornar 160 cartes que jo li vaig escriure aquell any i em va dir: «Llegeix-les, estan en ordre cronològic, perquè vegis que l’única sortida de la Paula era la mort». Les vaig llegir i a partir d’això vaig escriure el llibre [Paula]. En aquest procés d’escriure vaig anar entenent el que havia passat i sobreposant-me també a la ràbia que tenia contra la gent que, per una distracció, per negligència, van permetre que passés una cosa com aquesta, perquè vaig arribar a la conclusió que no hi va haver mala voluntat.

Per acabar, història, memòria, exili i amor són temes que, d’una manera o d’una altra, es repeteixen en la seva obra, en tots els seus llibres. ¿Són aquests també els pilars de la seva vida?

Jo diria que el pilar de la meva vida és l’amor. Però no és només l’amor de parella, Inés, o l’amor pel meu fill i la Paula. És l’amor per certes causes; també pels animals; per descomptat, pels meus pares; l’amor per la terra; pel paisatge... El que m’ha definit és que he anat per la vida amb el cor obert. Per descomptat que he patit, perquè si vas així en pilota et cauen pedrades. Però ha sigut el fonament de la meva vida, estimar tant, estimar tant, i fixa’t que un no recorda tant l’amor rebut, el que un recorda és l’amor donat.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

Però per poder estimar bé cal deixar-se estimar.

Jo no soc gaire bona per a això [riu], potser perquè vinc d’una família en la qual no havia afecte físic i no hi havia afalac tampoc. Era l’escola dura de la vida, que m’ha servit enormement, perquè camino per la vida superforta perquè vaig tenir aquesta infància. Però això també em va fer molt protegida o potser no esperar que m’estimin o que m’afalaguin, que em regalin coses... Em molesta terriblement que em regalin coses, em sento tan malament... És com que no sé rebre, però donar no em costa gens.