Manolo Solo: "La vanitat ésun combustible per a l’actor"

Manolo Solo (Algesires, 1964) confessa que li va estranyar molt que la directora valenciana Avelina Prat (Vasil) li proposés interpretar el Fernando, el personatge central de la seva segona pel·lícula, Una quinta portuguesa. I no per la seva condició de protagonista, sinó pel seu caràcter bondadós. "Em va sorprendre que l’Avelina veiés en mi una cosa que no sol veure gaire gent –explica l’actor de films com Tarde para la ira, El bon patró, Cerrar los ojos i La desconocida–. En general em solen assignar papers de persona estranya, inquietant, viscosa... No sé bé per què, però gairebé sempre hi ha un matís de foscor en els personatges que m’ofereixen. I en aquest cas és al contrari. El Fernando no té una gran habilitat per exterioritzar les seves emocions i sentiments, però hi ha en ell un pòsit molt bonic de bondat que pocs directors veuen en mi com a actor".

El Fernando d’Una quinta portuguesa és, efectivament, un individu bo. Però no hi deixa d’haver una cosa inquietant en la seva decisió de trencar amb el passat, adoptar la identitat d’un altre home i instal·lar-se en un nou país després d’haver sigut abruptament abandonat per la seva dona. Com si es tractés d’un Tom Ripley sense males intencions. "Té alguna cosa d’això, sí –concedeix Manolo Solo–. Però en el seu cas aquest canvi radical d’estratègia vital neix de la desesperació. És un home desarborat, com un vaixell sense veles ni pals que va a la deriva, i se li creua l’oportunitat de la suplantació. I per primera vegada en la vida pot fer una cosa temerària, que suposi assumir riscos i exposar-se. ¿Què hi ha més arriscat que fer-se passar per un altre i confiar que els altres acceptin aquesta impostació?".

A partir d’aquest succés, Una quinta portuguesa convida amb subtilesa l’espectador a reflexionar sobre els conceptes d’identitat i de pertinença, sobre si el nostre lloc al món té més a veure amb les arrels –el Fernando, un antic professor de Geografia, es reinventa com a jardiner i es trasplanta a si mateix– o amb la troballa agitada. És un discurs d’inqüestionable valor polític en un moment en el qual les identitats s’esgrimeixen com a factor d’exclusió i s’imposa la retòrica del nosaltres davant ells. "Hi ha en la pel·lícula una lectura política, moral i social; això hi és absolutament perquè és un aspecte que l’Avelina ha tingut molt clar en tot moment", confirma l’actor.

Un ‘reset’ vital

Com el Fernando, també Manolo Solo va assumir en un moment determinat el risc de fer un gir a la seva vida. "Un reset", diu ell. Amb un nom que no és el seu (el veritable és Manuel Fernández Serrano), va abraçar la professió d’actor quan ja en complia trenta i molts després d’haver estudiat Ciències de l’Educació i va canviar Sevilla per Madrid. "Va ser una mica menys radical que en la pel·lícula, més progressiu, però sí que hi va haver una espècie de ruptura que em va permetre evolucionar professionalment i com a persona, crear una nova xarxa d’amistats i trobar una família elegida que no és la que en origen se’m va assignar".

D’aquesta manera, Manolo Solo va complir un poderós anhel infantil. Orfe de pare des de molt primerenca edat i fill d’una mestra de primària del poble gadità de Los Barrios, el petit Manuel somiava ser un nen actor. "Em feia molta enveja quan veia un nen interpretant un paper en una pel·lícula. I em sentia molt capacitat per fer això mateix. ¿Què hauria passat amb la meva vida si hagués aconseguit començar a aquesta edat? Qui sap. Potser ara seria una joguina trencada, un Macaulay Culkin. Però sempre he sentit una voluntat molt forta, que potser naixia d’una necessitat de ser vist. La vanitat és una cosa intrínseca en la vocació d’actor; és un perill deixar-s’hi portar, però també és un combustible que et propulsa".

Notícies relacionades

El dominical d’EL PERIÓDICO de 1979 trobat en una maleta de la mare

Pantalla retroil·luminada: una volta per la tele de 1979

En la pel·lícula d’Avelina Prat, Manolo Solo ha tingut l’ocasió de parlar en portuguès –"m’encanta treballar en altres idiomes", assegura– i de compartir escenes amb l’actriu portuguesa Maria de Medeiros, que interpreta l’enigmàtica propietària de la finca en la qual el Fernando treballa com a jardiner. "La Maria té una presència impactant. És una persona que irradia elegància i té una cultura bestial i molt sentit de l’humor. Jo la considero una estrella i al principi m’intimidava una mica, però aquesta prevenció va durar cinc minuts. De seguida vaig veure que era una companya amb qui es podia treballar en el mateix llenguatge, en el mateix codi, d’igual a igual, i ha sigut un gaudi absolut".

Una quinta portuguesa s’estrena el divendres 9 de maig als cines espanyols després d’haver recollit elogis al seu pas pel Festival de Màlaga i pel BCN Film Fest, on s’ha presentat aquesta mateixa setmana fora de competició.