El vampir més turmentat

Menys d’un any després del Nosferatu de Robert Eggers, arriba a les pantalles el Drácula de Luc Besson, que, si té un referent clar, almenys en els seus primers 20 minuts, aquest és el Dràcula que va dirigir Francis Ford Coppola el 1992: el mateix to turmentat-romàntic amb el príncep Vlad plorant la mort de l’Elisabeta, idèntic cromatisme exacerbat i la venjança apocalíptica del guerrer convertit en vampir el 1480. Afegeix abans uns plans de sexe fogós entre els dos amants i després una atractiva persecució per un camp nevat amb trampes per a llops.

París, 400 anys després. El vampir s’instal·la a la capital francesa en comptes de fer-ho a Londres, però l’imaginari continua sent molt gòtic: el castell, l’arribada de Jonathan Harker –aquí més proactiu i curiós que espantadís–, els llargs cabells blancs de Dràcula recollits en monyos i trenes. Besson es treu de la màniga un perfum italià com a mode de seducció i acudeix a l’Alfred Hitchcock de Vertigen per explicar l’obsessió del vampir a convertir la Mina en la seva estimada Elisabeta. La melodia de la capsa de música que la Mina recorda d’una vida que no és la seva és un altre bonic detall en una pel·lícula que es perd en diverses disquisicions absurdes, però reinventa alguns elements del ric temari vampíric.

Notícies relacionades

Charlotte Rampling, una estrella sense retocs

Detestar o consagrar el que fa Sánchez

‘Drácula’

Luc Besson (Estrena: 21/11/2025)