Les coses d’estimar (i de fer-se gran)

En la versió que Fey ha creat amb Lang Fisher i Tracey Wigfield, les dues guionistes amb Rockefeller Plaza en el seu currículum, canvien alguns oficis i una relació home-dona es converteix en parella gai. Però la missió és la mateixa: mirar d’explorar amb humor les dinàmiques de l’amistat i el matrimoni en la mitjana edat, quan és massa fàcil donar per fet el molt valuós, quan el prospecte de (tornar a) trobar l’amor sembla una muntanya difícil d’escalar.

L’antiga Liz Lemon tampoc arrisca massa amb el repartiment. El seu Kate té com a marit a un professor, l’atribolat i hipocondríac Jack, interpretat per Will Forte, amb qui va treballar a Saturday night live. En una altra de les parelles, la meitat masculina està interpretada per Steve Carell, un altre vell conegut seu; el seu company d’equip a l’exitosa pel·lícula Noche loca per exemple. Carell és Nick, "rei dels fons de cobertura" segons els seus amics, (aparentment) feliç marit de la més pudorosa Anne (Kerri Kenney, que va coincidir amb Alda a Sácame del paraíso). En la parella restant, les dues meitats són masculines: Danny (Colman Domingo) i el seu exuberant nòvio italià Claude (Marco Calvani).

A la primavera, les tres parelles es reuneixen a la casa del llac de Nick i Anne per celebrar les bodes de plata d’aquests, però res és exactament el que sembla. Com confessa a Danny i Jack, Nick vol deixar la dona i així no haver de seguir veient com es passa el dia amb aquest videojoc de granja a l’iPad. "Som com companys de feina en una central nuclear", diu. "Ens passem la nit controlant pantalles diferents". El seu niu ja és buit i la casa ja està pagada; és el moment. No passarà gaire temps sense que, com en un efecte dòmino, les altres dues parelles comencin a trontollar i qüestionar la seva pròpia felicitat.

Gairebé com una The White Lotus més amable i relaxada, la sèrie és una bona mostra del subgènere vacances que surten malament de vegades amb cops de comèdia física que poden fer pensar en els moments més genialment gruixuts de la Nova Comedia Americana. ¿És aviat per a una reivindicació de Matrimonio compulsivo? L’humor cohabita amb una emoció sincera que ataca quan menys t’ho esperes, però que els guionistes solen rebaixar amb lleugeresa abans d’enfonsar l’espectador en la tristesa. En contrast amb màquines de bromes absurdes com Rockefeller Plaza i Unbreakable Kimmy Schmidt és una sèrie de relacions bastant realista, però que mai coqueteja seriosament amb la sadcom (comèdia trista).

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

Veritables vells amics

Es té tot el temps la sensació d’estar veient veritables vells amics compartir unes jornades junts. La sorpresa és un Colman Domingo en un paper més distès de l’habitual. Sap llançar cada línia de diàleg de la manera més precisa. El mateix pot dir-se d’Erika Henningsen, sorprenent en un rol que ajuda a tirar per terra els tòpics de les relacions intergeneracionals.