Misteri i llenguatge

El primer llarg d’Ariane Labed està ple de bones intuïcions, fins i tot de bones idees. Però la resolució de la majoria és una mica incompleta, fins i tot frustrant. Tot i que en Septiembre dice hi ha una recerca formal diferent, més connectada amb un vessant tenebrós i fantasmal que amb l’asèpsia, la pel·lícula connecta amb el primer Yorgos Lanthimos, amb qui la directora grega va treballar com a actriu (en Alps i Llagosta) i està casada.

El seu film té molt d’Alps (2011) i, sobretot, de Canino (2009), amb la qual estableix un diàleg. Com aquesta última, explora les relacions familiars patològiques i com les pot enfortir un ús pervers del llenguatge. Tot i que és una proposta molt visual –hi ha un pensament de les imatges–, la cinta, ja des del títol (es llegeix com una ordre), imposa la paraula. Des d’allí, des de la combinació de la imatge misteriosa i la paraula tendenciosa, la cineasta explora el complex vincle entre tres personatges femenins: dues germanes adolescents i la seva mare artista. El problema és que, una vegada descoberta la dinàmica entre elles (sobretot entre les adolescents), la proposta s’estanca i els mecanismes que utilitza Labed per fer-la avançar resulten o abruptes o inesperadament hostils amb els personatges.

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

‘Septiembre dice’

Ariane Labed (Estrena: 30/4/2025)