Embolics de veu i guitarra

Dos talents espanyols es van donar cita ahir en la temporada BCN Clàssics, la soprano barcelonina Serena Sáenz i el guitarrista de Logronyo Pablo Sainz-Villegas, director de La Rioja Festival. Ella, amb poc més de 30 anys, ja ha triomfat en les òperes de Viena i Berlín, i al Liceu, i ell és un dels indiscutibles ambaixadors de la guitarra espanyola.

Només un talent com el de tots dos podia omplir el Palau i portar a bon port un programa tan arriscat –per delicat, especialitzat i contingut– com aquest, perquè la sintonia i complicitat entre els dos artistes va quedar demostrada ja des del començament, amb Chi desia di saper d’Il primo libro delle musiche de la compositora barroca per fi reivindicada Francesca Caccini. Al timbre brillant, flexible, ple de colors i d’un vernís vellutat de la veu de la soprano es va afegir un domini tècnic d’experta traduït en un absolut control de les agilitats i una col·locació sana i natural en tota l’amplitud del registre. Els seus aguts i sobreaguts són segurs i lluminosos i la seva expressivitat, total, amb un fraseig marca de la casa.

Del mag de la guitarra que va ser Ferran Sor es van interpretar tres cançons amb un Pablo Sainz-Villegas de digitació precisa i expressiva, al que es va unir una sorprenent projecció sense necessitat d’amplificació. El valencià Martín i Soler es va fer present amb La semplice, La volubile, La costanza i La mercede abans de l’estrena de les Tres postals per a guitarra d’Albert Guinovart, boniques peces dedicades a Sainz-Villegas i inspirades en Granada, Sydney i Nàpols, per arribar a la mitja part amb Federico García Lorca i una selecció de les seves Canciones Españolas Antiguas superbament cantades, en especial La Tarara i Sevillana del siglo XVIII.

Notícies relacionades

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

Art, ignorància i protesta

La segona part, oberta a l’òpera i a mestres del gènere, va començar amb àries del Don Giovanni de Mozart en arranjaments de Ferran Sor, Batti, batti o bel Masetto i Vedrai carino de Zerlina i una altra del Tenorio en persona Deh, viene alla finestra. Amb Bellini va arribar el deliri; es va apostar per dues cançons de saló (Vaga luna i Ma rendi pur contento) i, de l’òpera La Sonnambula, la gran ària Ah, non credea mirarti, oferta en una ornamentada i esculpida versió per una Serena ovacionada.

Després dels somiadors Recuerdos de la Alhambra i d’una d’espectacular Gran Jota de concierto de Tàrrega, va acomiadar el programa una fantàstica selecció de les 12 Tonadillas en estilo antiguo de Granados.