Un relat d’aprenentatge

Wolfgang és, efectivament, un nen extraordinari. Pateix la síndrome d’Asperger, té un coeficient intel·lectual que li fa anar dos cursos per davant a l’escola, toca molt bé el piano –per això el nom que li va posar la seva mare, també pianista, en homenatge a Mozart– i, malgrat la dificultat de relacionar-se amb el món, ha viscut una infància més o menys feliç amb la seva progenitora. Quan ella mor, i després d’un breu trànsit a casa de la seva àvia, ha d’anar-se’n a viure amb el seu pare, el Carles, a qui no ha conegut per decisió de la seva mare.

El film, un cuidat intent de fer cine dramàtic i popular en català, té els codis del relat d’aprenentatge, el de la complicada convivència entre els dos i, sobretot, el del procés de maduració del Carles, un tipus sense aparents problemes, discret actor que aspira al cine però ha d’acontentar-se amb el paper de cambrer en una sèrie. Hi ha personatges que no acaben de funcionar –la professora de piano i psicòloga alhora–, en contrast amb el bon dibuix del pare i el fill, les escenes a París i les bromes a costa de l’ecosistema d’un determinat cine català, amb Carlos Cuevas, J. A. Bayona, un film titulat L’hospici i fins i tot un cameo immaterial de la nostra companya Desirée de Fez.

Notícies relacionades

Antonio Orozco: «Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible»

¿On és Martin Margiela?

‘Wolfgang (Extraordinario)’ 

Javier Ruiz Caldera (Estrena: 14/3/2025)