La cinta noruega ‘Dreams’ roba l’Os d’Or de Berlín a la millor pel·lícula

Tot i que inversemblant, l’elecció del llargmetratge noruec Dreams com a guanyador del Os d’Or a la millor pel·lícula funciona com a sinècdoque perfecta, en tant que representa amb fidelitat el que la Berlinale ha ofert en la 75a edició. L’ última en estrenar-se de les tres ficcions que componen la trilogia del director Dag Johan Haugerud sobre no se sap ben bé què –les altres dues són Sex i Love, totes dues estrenades l’any passat–, parla de temes com la confusió adolescent, la identitat sexual i la relació entre dones de diferents generacions amb una superficialitat, una asèpsia i una inanitat inconfusibles. I aquests tres qualificatius serveixen també per descriure el conjunt de pel·lícules que enguany han competit per liderar el palmarès del certamen alemany. La seva nova directora, Tricia Tuttle, en va assumir el lideratge l’abril passat amb el repte de sotmetre’l a una renovació, i la seva proposta per aconseguir aquest objectiu ha sigut presentar una selecció de títols aspirants a l’Os d’Or que ha resultat tenir escassa qualitat artística i, sobretot, massa pel·lícules intranscendents.

En tot cas, utilitzant les 19 obres presentades a competició aquest any, es podria haver completat una llista indiscutible de pel·lícules guanyadores, però el jurat presidit pel cineasta Todd Haynes no n’ha encertat ni una, o gairebé cap, a l’hora de confeccionar-la. El segon guardó del palmarès en importància, el premi especial del jurat, ha anat a parar a la magnífica paràbola contra les tiranies i l’edatisme O último azul, del brasiler Gabriel Mascaro, que en qualsevol cas se’n va cap a casa amb la sensació de derrota que deixa quedar-se a les portes d’obtenir el reconeixement que Dreams ha usurpat. El premi del jurat ha recaigut en una pel·lícula francament tediosa, l’argentina El mensaje, l’únic mèrit de la qual és la seva al·lusió velada a l’esperpent que suposa la presència de Javier Milei al capdavant del govern del país; el director, Iván Fund, sense cap dubte es va inspirar en la relació del president amb mèdiums especialitzats a comunicar-se amb mascotes.

Notícies relacionades

Aragó carrega contra els exconsellers que s'oposen al trasllat de les pintures de Sixena: "L'independentisme català somia amb una Catalunya més gran i això sempre és a costa d'Aragó"

Joana Marcús: "L'institut no és la vida, és un micromón i del bullying se'n surt"

El guardó a la millor direcció ha recaigut finalment en el xinès Huo Meng pel drama d’època Living the land, malgrat que el seu destinatari lògic hauria sigut Richard Linklater per l’extraordinari control dels espais, els personatges i l’espai que ofereix a Blue Moon; la seva pel·lícula s’ha acabat emportant un premi a la millor interpretació de repartiment per al britànic Andrew Scott.

L’únic trofeu repartit per la Berlinale aquesta nit que no admet queixes és el premi a la millor interpretació principal rebut per Rose Byrne gràcies al seu treball a If I had legs I’d kick you, demolidora reflexió sobre la maternitat en què l’actriu australiana ofereix una interpretació prodigiosa.