Les ‘Peripècies’ dels escriptors

"És un llibre que ha descansat molt, està molt revisat", confirma Barbal sobre una novel·la la primera versió de la qual es remunta al 2012 i que, sense explicitar-ho gaire, esquiva l’actualitat per esquivar les temptacions de la tecnologia. "És una novel·la molt de principis dels 2000, no hi ha ni un sol whatsap", afegeix amb cert orgull.

El que sí que hi ha, perquè d’això va Peripècies, són escriptors i escrivents de tot tipus. Editors amb pocs escrúpols, agents literaris que no surten massa ben parats i famílies relegades al racó de l’oblit. Una simpàtica paròdia del món editorial i una reflexió sobre les dificultats de compaginar la creació literària amb la vida personal. "Com a professió pura, ser escriptor és poc productiu i pot portar problemes familiars: és un ofici solitari amb què costa guanyar-se la vida, i és difícil d’acoblar a la vida familiar", sentencia.

A Peripècies, tot comença amb Anton Bellart, "un estudiant que s’adona que a través de les paraules pot confeccionar petites històries" i la peripècia professional del qual avança en paral·lel, fregant-se en ocasions, a la de l’autora de L’amic escocès. "El fet que sigui un home em distancia i em permet explorar de manera més lliure tot el que li va passant. En altres qüestions sí que coincideixo", relativitza Barbal, que li regala al seu personatge un debut gairebé tan sonat com el seu.

Notícies relacionades

Jean-Pierre i Luc Dardenne: «La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm»

Brunch Electronik i Elrow, aliats en un festival per Halloween

"L’èxit de Pedra de tartera fa que el que va venir després sigui, d’alguna manera, un petit fracàs", assegura a propòsit de l’ona expansiva de la seva primera novel·la, publicada el 1984 i amb traduccions a l’anglès, l’italià, el francès, el neerlandès o l’eslovè, per citar-ne uns quants. Només a Alemanya, el seu Wie ein Stein im Geröll va vendre més de 40.000 exemplars. "Fa molts anys que he assimilat que no arribaré a aconseguir el que vaig fer quan tenia 30 anys".

Una altra cosa, afegeix, és que deixi d’intentar-ho. "Mai he tingut ganes d’abandonar perquè una novel·la no hagi anat bé. Aquest tipus de frustració me l’he anat empassant". Potser per això, en una novel·la plena de temes universals com l’amor, la culpa i la confiança en un mateix, Barbal concedeix especial importància a les diferències entre "ser escriptor i fer d’escriptor". Perquè, assegura, no és el mateix tancar-se a encadenar paraules, a greixar i esprémer adjectius i subordinades, que tot el que ve després. "Soc escriptora quan estic sola i m’enfronto a les paraules".