Ai, si Guimerà aixequés el cap

El director Jordi Prat i Coll treu a passejar l’homosexualitat velada de la icona de les lletres catalanes Àngel Guimerà, clau essencial segons ell per interpretar el text L’aranya (1908), una peça gairebé oblidada que el TNC rescata com a clausura del centenari de la mort de l’escriptor, efemèride una mica deslluïda si atenem el poc cas que li han fet els grans escenaris del país. I ens lamentem perquè precisament Prat i Coll demostra (com ja va fer amb Rusiñol) que les obres de Guimerà estan plenes de possibilitats.

La versió de L’aranya escandalitzarà els puristes, fins i tot el conservadorisme del mateix autor si encara fos viu, però es tracta d’això per provar la seva resistència com a clàssic (que ho diguin a Shakespeare). Sense cap pudor, l’obra salta d’"un carrer d’obrers" de la Barcelona de principis de segle XX a la Girona de 1968, un drama naturalista corrent que es transforma per art d’irreverència en una espècie de sitcom kitsch, en alguns moments sainet, gènere còmic que Guimerà va mirar d’esquivar, fins avui.

La universalitat del conflicte aguanta el canvi, perquè el trauma de la infertilitat d’una parella jove també podria ambientar-se en els nostres dies. No s’ha de matar el llop com a Terra baixa, però sí fugir de l’aranya –malvat dolentíssim–, metàfora i estructures molt similars. Els anys 60 són l’excusa per explotar un univers colorista pop que canta en francès Cuéntame a la catalana amb nou final tipus woke, perquè posats a fer a alterar el text, que la protagonista s’empoderi i que ho faci amb l’emotivitat i precisió que dibuixa l’actriu Mima Riera.

El seu partenaire, Albert Ausellé, no es queda enrere i transmet com un ganivet el desig de ser pare que fereix el seu personatge, anhel i frustració que possiblement també impregnava Guimerà i que anticipa 26 anys el tema de la Yerma de Lorca. Ben col·locades les bromes sobre el "masoquisme" dels personatges guimeranians, o sobre la convivència del llegat de l’autor amb la moral franquista. Un brillant elenc de comèdia, amb arquetips expressionistes eficaços (chapeau Berta Giraut, Jordi Vidal i Meritxell Yanes), arrodoneix un muntatge de pes on l’accent i lèxic de Girona suposen una autèntica delícia. Llàstima que la sonorització del primer dia no permetés apreciar-lo amb claredat, ja ho sabem, l’acústica no és un punt a favor de la Sala Gran del TNC.

‘L’aranya’

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

Direcció: Jordi Prat i Coll

Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona